LA MILLOR DECISIÓ

Ignasi Iranzo Ortí 

Tota la vida he pensat que la gent que hem anat a Joventuts Unides tenim un lligam més que especial amb l’entitat. Diria que es tracta d’un lligam emocional. De fet, no exagero quan afirmo que és amb l’escola de música amb qui sento un vincle de pertinença més gran respecte a la resta d’associacions o entitats per on he passat al llarg de la meua vida.

Començo el relat. Per a mi Joventuts Unides és quelcom molt especial. Vaig començar a anar-hi de ben menut, en concret als 4 anys i fins que no vaig marxar del poble a estudiar fora no vaig deixar d’anar-hi.

Recordo perfectament sortir d’escola a les cinc i anar directament cap al carrer Major perquè teníem classe de solfeig. Jo era ben menut però tinc imatges ben guardades de les primeres classes a l’aula de dins, amb les taules marrons, la fotografia de Herbert Von Karajan –moltes vegades vaig pensar qui devia ser aquell home de cabells blancs amb cara d’enfadat- , amb la pissarra blanca amb el pentagrama enorme i sobretot, de les primeres cançons apreses. M’aturo aquí.

Crec fermament que una part importantíssima del meu sentiment de catalanitat em ve donat gràcies a la normalitat amb què a l’escola de música se’ns va ensenyar a aprendre música i a cantar les cançons tradicionals del nostre país. Quinze són quinze, El gegant del pi, Plou i fa sol, La pastoreta, Margarideta, La Balanguera –això dels Països Catalans i la unitat de la llengua ja fa anys que es treballa-, El Rossinyol i un etcètera immens de cançons que ens van permetre fer els primers passos en la coneixença de la cultura pròpia.

A més de les cançons apreses, convé remarcar la utilització del mètode Ireneu Segarra, mitjançant el qual se’ns ensenyava amb tot el rigor i pedagogia possibles a aprendre la cosa més bonica –la música- en la nostra llengua, la qual cosa ens ha permès, de manera inconscient, normalitzar i interioritzar que en català es pot fer- i aprendre- tot.

1993. Davant: Alba Benaiges i Ignasi Iranzo.
Darrere: Maria Comós i, a la dreta, Jordan Giner.

Continuo amb el relat. Guardo també molt bons records dels concerts de Nadal a l’església. El xilòfon de fusta al davant i les notes assenyalades que havíem de tocar per acompanyar les nadales que interpretàvem. Com a anècdota, podria afegir que d’aquests concerts i fins al dia d’avui guardo un odi visceral i irracional cap a les corbates de llacet.

Això es deu al fet que ma mare me’n feia posar una de blau marí –encara la veig ara- que m’apretava al coll i em molestava al cantar i, a més a més, provocava els comentaris burletes dels amics que em feien la guitza durant setmanes. Les discussions entre ella i jo eren notables perquè jo no me la volia posar de cap de les maneres però sempre acabava fent-ho per culpa d’un argument irrebatible: “Al concert de Nadal s’ha d’anar ben mudat perquè t’ho diu ta mare”. I aquí acabava la discussió.

Van passar uns pocs anys de solfeig i va arribar l’hora d’escollir instrument. Recordo amb goig els dies previs a l’elecció. Les classes orientatives amb els professors d’instrument i els dubtes que tenia a l’hora de decidir-me. Estava entre el violoncel i l’acordió, per acabar escollint el piano. Probablement una de les decisions més encertades que he pres mai. Sempre estaré en deute amb Lledó, una de les mestres amb qui més he après tant de música com de valors imprescindibles per a la vida com el positivisme, el treball constant i l’esforç.

També mereix menció especial per a mi el meu pas pel Conjunt Instrumental. Rememoro amb afecte les primeres sortides, els viatges amb bus, les nits dormint fora de casa i, com no podia ser de cap altra manera, els concerts. D’aquesta etapa m’emporto algunes peces guardades ben endins en la memòria –fins a arribar al punt de cantar-les, de tant en tant i amb perfecta harmonia, amb Pau Ortiz ben entrada la nit, però això ens ho guardem per a nosaltres i si algú ens reclama ho podem negar tranquil·lament-. També m’agradaria afegir que sempre he tingut l’espineta enclavada de no haver pogut tocar cap peça de The Mission però era massa menut i ja se sap que no es pot tenir tot.

Del conjunt també destaco el fet de, com tothom, començar amb la flauta dolça i amb el pas del temps canviar a la flauta contralt. Això em va permetre interioritzar el fet de treballar la polifonia, la qual cosa m’ha servit molt en el projecte musical del qual formo part avui en dia: Maskarats.

En definitiva, de l’escola, a més a més del valuós bagatge musical, m’enduc un grapat d’amics amb qui he compartit moltes hores tant durant l’estada a l’escola com fins al dia d’avui, a més a més de l’oportunitat i la sort d’haver pogut aprendre amb Albert, Gregori, Lledó, Marian, Oriol, Mariola, Andreu –encara ara se’m fa un nuc a la gola quan escolto Els Àngels de la Glòria i penso en el concert de Nadal on va anunciar que marxava a Montserrat i no vaig poder tocar gairebé ni una nota durant la cançó- i tota la resta de mestres amb qui, en un moment o altre, vaig tenir la sort de coincidir.

Ja per acabar –i no allargar-me massa- contaré una curiositat. De vegades, a casa, comentem decisions afortunades o errònies que han marcat, d’una manera o una altra, la nostra vida. En el cas que a mi em pertoca, moltes vegades els he dit als meus pares que una de les decisions més encertades –si no la que més- i per la qual els estaré eternament agraït és el fet d’haver volgut que pogués tenir una educació musical i, sobretot, que aquesta fos a Joventuts Unides. Crec que és el millor resum possible per expressar què significa l’escola de música per a mi. Llarga vida!

IGNASI IRANZO

Exalumne