EN CLAU DE SOL FA

XARRADA D'IVAN BEL MARCOVAL JOVENTUTS UNIDES amb LA MARATÓ Diumenge, 18 de desembre. Casa de Cultura (Sala U d’Octubre). 18 h Diumenge que ve torna a ser el dia de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, aquesta magnífica iniciativa nascuda al nostre país de la qual no ens sabem ni ens volem desapegar perquè és una mostra de solidaritat que, alhora, incentiva la investigació i el coneixement i que, de retruc, ens beneficia a tots com a societat. Enguany parlarem del cor , un òrgan podríem dir que omnipresent en el nostre dia a dia de molt diferents maneres. Per exemple, la literatura ha relacionat sempre el cor amb l’amor i l’enamorament, i el cor és, sens dubte, el màxim reflex dels nostres sentiments. Així, els personatges “regalen el seu cor” a la persona estimada, o “el cor plora” quan no són correspostos; o tenen "el cor negre" si obren amb maldat. Nosaltres mateixos diem les coses “de cor” quan volem expressar un sentiment profund i sincer. I, encara, la saviesa po

ROSA Ma. VINYALS    Som cantaires. Fa uns anys —força anys ja—, la FCEC va editar uns adhesius amb la frase “Sóc cantaire”, que es van repartir a totes les corals adherides d’arreu del territori (Catalunya, però també algunes del País Valencià) i, doncs, a cadascuna de les persones que en formaven part. “Sóc cantaire” ens identificava en una afició que anava més enllà de cantar, perquè hom hi associava idees com germanor, convivència, catalanitat, país, llengua… L’enganxina va senyorejar complaguda al vidre del Seat Ibiza de la nostra companya Pepita Querol a.c.s. durant molts anys. Probablement, aquesta frase és la que, en la seua senzillesa, més bé definiria el grapat gran gran de gent que el diumenge 30 d’octubre passat ens vam aplegar a Castelló de la Plana per participar en el XXVII Aplec de Corals de Castelló . Joventuts Unides hi anàvem com a coral convidada pels organitzadors de l’edició d’enguany, el Cor Pentecosta, amb alguns membres del qual, Avel·lí Flors i Dolors Mas sob

ORIOL PLANS I FUSTÉ    Diumenge dia 30 d’octubre, la Coral Polifònica vam participar a l’Aplec de Corals de Castelló. Va ser una trobada molt emotiva i de la qual, passats ja uns dies, en guardo un record molt bonic. I perquè així fos, hi van intervenir molts factors. Primer de tot, la invitació a participar-hi. És un orgull que pensin en la nostra coral, i és que l’amistat que uneix el Cor Pentecosta, la coral organitzadora, amb la nostra entitat ve d’anys enrere. En el meu cas, em sento afortunat de poder seguir nodrint-nos del llegat i la feina ben feta que va dur a terme Andreu Martínez. En segon lloc, l'organització de la jornada . No va ser necessari acudir a preguntar gaires dubtes que poguessin sorgir perquè les indicacions eren clares, però, si calia, sempre hi trobaves algú disposat a ajudar-te amb molt bona predisposició. I no cal dir l’espai. Sovint alguns auditoris, malgrat que sembli increïble, tenen una acústica poc pensada per fer-hi música. L’auditori de C

AVEL·LÍ FLORS   Un any més hi ha hagut la trobada de grups corals, que patrocina   l'ajuntament de la ciutat de Castelló de la Plana, enguany organitzada  p el Cor Pentecosta , des de fa molts anys, un cor amic vostre. Des del primer moment vam tenir clar que Joventuts Unides de la Sénia havia de ser la coral invitada . I així ho consensuàrem amb el vostre cor a través del director de la vostra escola de música, l'Albert Queralt. Oriol Plans, director de la vostra coral, triava feliçment, com a cançó comuna, la Cançó de l'instant, una composició bellíssima amb lletra de Miquel Desclot i música de Josep Vila. Des del primer moment, els grups de Castelló la trobaren encertadíssima, i ens posàrem a assajar-la per al dia de la celebració. El nostre cor Pentecosta és una agrupació coral que nosaltres considerem filla de la coral de Joventuts Unides i de la seua escola de música, amb la qual entràrem en contacte la dècada dels noranta del segle passat i començaments del segle

RICARD SABATER    La diada de Sant Jordi és una data assenyalada al calendari d’aquells que estimem la nostra llengua i la nostra cultura. Malgrat que fa dos anys que soc a Catalunya, degut a la pandèmia, encara no havia pogut gaudir d’aquesta fita amb condicions. Al meu parer, és una de les tradicions més boniques, terapèutiques i pedagògiques que tenim: regalar un llibre i una rosa a la persona estimada. Regalar cultura . Enguany soc a la Sénia per motius laborals i, en un context més aperturista pel que fa a mesures i restriccions, he tingut la possibilitat de viure plenament el 23 d’abril així com també d’assistir a un concert que ha superat totes les meves expectatives i que m’ha fet estimar una miqueta més aquest poble del Montsià i la seva gent.   Aquest concert és ja tota una tradició gràcies a l’esforç de diferents persones, amb la professora Rosa Vinyals al capdavant. No sols s’involucra gent de les diverses corals del poble, la comunitat educativa i els estudiants de l’Insti

Per ROSA MARIA VINYALS    Doncs sí, vint-i-cinc concerts i vint-i-cinc anys, que haurien correspost a vint-i-sis concerts si la pandèmia no ens hagués confinat la primavera del 2020. Des del 1997, la nostra particular celebració de Sant Jordi ha perviscut malgrat els canvis que naturalment comporta el pas del temps. I som aquí novament, enguany amb ARBRES, amb moltes cançons de sempre i alguna de nova, i amb alguns textos de sempre i uns quants de nous. Poemes, sobretot, enguany.  Per què ARBRES? Habitualment, prenem la idea del concert de celebracions i commemoracions d'autors literaris, dels quals se'n celebren uns determinats anys del seu naixement o mort. El 2022 és l'Any Fuster, una celebració ben destacada; però Joan Fuster ja l'havíem tractat en el nostre concert del 2017, i ens va semblar massa propera la data per fer-ne una nova edició.  Per altra banda, no podem negar que el moment en què vivim ens produeix una sensació d'angoixa contínua. La supervivència

Avui fa tres setmanes que el govern rus de Vladimir Putin va atacar Ucraïna. Gent anònima, associacions i col·lectius segueixen sumant esforços per ajudar, d’una manera o d’una altra, les persones afectades.  L’Entitat Joventuts Unides s’uneix a la protesta i expressa el seu rebuig a les guerres, a la violència i a l’atac militar.  Advoquem per la resolució del conflicte al més aviat possible, per això Joventuts Unides se solidaritza amb les víctimes i les persones que fugen de la guerra. Aquest dimarts 15 de març vam  cantar per la pau  d’aquesta guerra i de totes les altres. Va ser una acció solidària on van participar alumnes, mestres, cantaires de la Coral Polifònica, mares, pares i altres persones que ens van voler acompanyar. Junts vam cantar el Cànon de la Pau (de Francis Terral amb adaptació catalana de Ma. Teresa Giménez), Cançó sense nom (de Lluís Llach), Pujarem dalt dels cims (de Santi Riera i Martí Sunyol) i el Cant de joia (de Ludwig Van Beethoven amb la lletra de Jo

DAVID VINYALS SALES    Segona part de l'article  L'ESTUDI GHIBLI, L'HARMONIA PERFECTA ENTRE L'ANIMACIÓ I LA MÚSICA , publicat el passat 2 de febrer. Cartell oficial de la pel·lícula El castell ambulan El Castell Ambulant és una obra dirigida per Hayao Miyazaki estrenada el 2004. La història està inspirada en la novel·la de Diana Wynne Jones ( Howl’s moving castle ) i narra la història d’una jove, la Sophie, que duu una vida modesta com a barretera en una botiga de la seva ciutat natal. Una trobada fortuïta amb una antiga fetillera, la bruixa de l’Ermot, l’envelleix i la condemna a viure com una anciana, fruit d’un conjur que, a més, no pot esmentar a ningú. Sense el suport de la seva família i tenint en compte la seva condició, la Sophie no es deixa abatre i decideix sortir a la recerca d’un remei màgic. D’aquesta manera, acaba trobant el castell ambulant, la llar d’en Howl, un mag poderós amb una reputació temible. La història gira entorn de la seva relació i la llui

De vegades l’ànima, etèria i incorpòria, no pot fer més que plorar. I les llàgrimes, invisibles i intangibles, llisquen i llisquen sense parar. Sense aturador. Sense fi. És el dolor profund, el dolor infinit. El dolor per la mort d’un àngel. Per què les persones bones ens deixen tan prompte? És la pregunta sense resposta. Marxen. I nosaltres restem. Amb les nostres ridícules enveges, els nostres petits orgulls, els nostres dissimulats egoismes… Nosaltres restem, més desemparats encara. És la inexplicable mort dels innocents, que ens fa pensar que necessàriament ha d’haver-hi un Cel, perquè necessitem creure que hi ha una mica de justícia i que, finalment, aquestes persones seran felices en un lloc eteri, incorpori, invisible i intangible on no caben les nostres misèries terrenals de cada dia. I, mentre, les llàgrimes van baixant van baixant… perquè Marisa Valls, un àngel, ens ha deixat.   Coneixíem Marisa de fa una pila d’anys, de quan ella era cantaire dels Petits Cantors de Tortosa e