ENRIQUETA GRANELL, HONORABLE

ROSA VINYALS - JOSEP QUERALT

Celebrant els 90 anys.
Dia de la Gent Gran.

Enriqueta Granell va nàixer a Sabadell el dia 11 de setembre de 1926. Pervenia de la Sénia, neta de Quicoli, i a la Sénia va passar la seua infantesa. Anys més tard marxaren a Barcelona, on passà la joventut i una part de l'edat adulta. Quan tenia al voltant dels cinquanta anys, va decidir tornar al poble. I s'hi va quedar, senienca autèntica i catalana de cor, fins a la seua mort, el passat 11 de juliol. Enguany hauria complert els 94 anys. 

El tiet Lluís Bas Ferrer

Enriqueta Granell era una persona profundament catalana i catalanista, amb unes fermes conviccions. Enriqueta era amiga de tothom, es portava bé amb tothom, sense renunciar mai a la seua identitat catalana ni a la seua llengua, ans reivindicant-les. Probablement, la persona que més va influir en aquests sentiments va ser el seu tiet Lluís Bas Ferrer,  casat amb una germana de la seua mare, conegut al poble pels seus quadres, catalanista i lluitador. Del seu tiet Lluís, quan tots dos vivien a Barcelona, en contava episodis que la van marcar profundament. Un d'ells, el dia que la policia es va endur el seu tiet a la tristament famosa comissaria de Via Laietana, d'on en va tornar tot nyafrat després que l'apallissessen.

Catalunya 

Enriqueta explicava altres moments de la seua joventut que van forjar el seu tarannà: les corregudes davant els grisos, amb falda llarga i, a sota, la senyera, per ensenyar-la quan es pogués; o quan, en pujar en un tramvia i expressar-se espontàniament en català, el revisor li va pegar una bufetada amb l'afegit "Habla en cristiano!". A fe que aquella bufetada li va quedar marcada molt més endins que a la seua galta!

D'aquella època, encara en destacava un altre moment, en aquest cas més esperançador. En una ocasió, el seu tiet Lluís li va dir: "Un dia veuràs la Plaça de Catalunya tota plena de senyeres i tothom cantant Els Segadors!". El va mirar incrèdula, però ell va afegir: "Jo ja no ho veuré, però tu sí que ho veuràs". Ella va pensar que era impossible. Podem imaginar, doncs, amb quina passió i amb quina emoció va viure tota l'època de recuperació de l'autogovern, les primeres manifestacions de l'Onze de Setembre i la història més recent marcada per les reivindicacions nacionals, el 9N, el referèndum de l'1 d'octubre i la desitjada plenitud nacional.

Enriqueta mirava TV3, s'alegrava quan guanyava el Barça, demanava cançons en català a Ràdio Ulldecona i escrivia en català malgrat no haver-ne pogut aprendre mai bé a l'escola. Una altra anècdota que solia explicar era que, tot just recuperat l'autogovern, en una visita del llavors President de la Generalitat a la seua parada de peix al mercat, Jordi Pujol li havia dit: "És la primera parada on puc comprar lluç, perquè a totes les altres només venen merluza", i es va oferir a corregir-li una paraula, que ella havia escrit malament. En aquells moments, després d'haver patit durant tants anys la prohibició i la persecució de la pròpia llengua, no dubtava a escriure sempre en català i acceptar les correccions que li feien.

Contrapunt Senienc

Va ser, sens dubte, aquest sentiment catalanista, d'amor a la nació i a la llengua, el que va propiciar la nostra amistat amb ella. Perquè la nostra coneixença s'inicia quan vam recuperar les sardanes. Va ser en època de l'alcalde Josep Martí, un Onze de Setembre en què no hi havia gaires actes o no cap, que amb Isabel Queralt vam dir: "Hem de fer alguna cosa, hem de ballar sardanes." I aquell pensat i fet va continuar amb l'organització d'un curs de sardanes que féiem a l'actual local d'entitats (en aquell moment Institut) i que impartien Lionel i Hector, d'Amposta, gràcies a la col·laboració de l'Ajuntament i el patrocini dels Serveis Territorials de Cultura a Tortosa. Considerem l'any 1995 el naixement del que posteriorment vam registrar com a entitat Contrapunt Senienc, tal com consta a l'estendard que la mateixa Enriqueta va brodar. I va ser a partir d'aquesta afecció comuna que vam conèixer Enriqueta.

Des d'aquells inicis, Enriqueta va ballar sardanes fins que les cames no li ho van permetre, però no faltava a cap ballada encara que els genolls no li permetien ballar. 

Enriqueta al fons, de cara. Ballada de sardanes (2001)

Foto de grup de Contrapunt Senienc

(D'esquerra a dreta, de davant a darrere: Xavi Roig , Josep Queralt, Carmen Carvajal, Lara, Emília Balada, Rosa Vinyals, Lionel Roig, Antonio Michavila (Regidor de Cultura), Julio Allepuz (Alcalde), Simó, Elisa, Antinea Ferré, Elsa Gellida, Montserrat (muller de Lionel), Enriqueta Granell, Rosita Cid, Mari, Daniel Cervera, Joan Segura, Gentil Ferré, Mari Godes, Vicent Villalbí, Isabel Queralt, Pepita Arrufat...

Òmnium Cultural, la Flama del Canigó, Joc del Savi

Tertúlia de Tradicions i Costums
al Bar Club

Quan una colleta de gent vam formar un grup que podríem anomenar Amics d'Òmnium i vam organitzar un conjunt de tertúlies-cafè, evidentment que Enriqueta hi va assistir plenament, sempre amb comentaris ben adients des de la seua experiència. Una d'aquestes xerrades la van fer dos membres de Tradicions i Costums, que ens van parlar de l'origen i el sentit de la Flama del Canigó; i va ser a partir d'aquesta tertúlia que vam tornar a recuperar la Flama del Canigó a la Sénia, no la festa, sinó el fet d'anar a buscar el foc a Vinaròs, vingut des de Barcelona, vingut des del mateix Canigó. Però també la festa, perquè aquell any 2004 la gent d'Òmnium vam decidir quedar-nos a sopar de carmanyola a la plaça Major, i vam encetar un costum que a hores d'ara ja està consolidat, ja que és molta la gent que es reuneix i sopa al costat del foc encès amb la Flama. 

Igualment, Enriqueta ens acompanyava al Joc del Savi, que durant força anys vam organitzar per celebrar l'Onze de Setembre. Enriqueta ens preparava tants obsequis com li demanàvem: fer les vores de les senyeres; elaborar punts de llibres, clauers, fundes de mòbil, coixins... amb ganxet, etc. 

Rut Queralt (la més menuda) i Enriqueta Granell (la més gran) encenen conjuntament el peveter amb la Flama del Canigó (Sant Joan 2004). A la dreta, Blai Tíscar.

Joc del Savi, Onze de Setembre de 2011.
Carles Abella, Albert Verge amb el dau, Martí Vinyals i Ícar Iranzo. Sabeu amb qui parlava Ícar? Amb Enriqueta Granell.

Punts de llibre, clauers, coixins... fets per Enriqueta Granell.

Sant Jordi, Olga, Menut

Una de les amistats que va conservar sempre va ser Olga Sabaté. Cada Sant Jordi, un dia de molt treball a la llibreria, Enriqueta s'oferia a cuinar-los una paella per dinar. A partir d'aquesta relació, un dia es va presentar Paco, l'home d'Olga, a casa Enriqueta: li portava un gosset que havia trobat abandonat i no sabia què fer-ne, per si l'hi podia cuidar un temps. Enriqueta se'l va quedar i li va posar per nom Menut. I Menut va ser el gos més agraït, fidel i assenyat que s'ha vist mai. Obedient, com si entengués què li deia la mestressa. Menut i Enriqueta van esdevenir inseparables fins que el gosset va morir de vell: havia estat un company inesperat i entranyable.

Enriqueta, Maria i Olga (2011).

Joventuts Unides

Festa de l'Ametller Florit 2010
Dúnia Pla i Enriqueta Granell
Cementiri de Sant Gervasi

L'amistat que ens tenia, l'amistat amb molts altres cantaires de la coral i la catalanitat de les nostres activitats va portar Enriqueta a fer-se seguidora fidel de les activitats de Joventuts Unides i sòcia de l'entitat. Així, assistia a tots els concerts sempre que podia o fins que va poder: als de la coral, als del Cicle d'Orgue i a les actuacions destacades de l'escola de música. 

Enriqueta ens va acompanyar aquell febrer tan gelat en què, gràcies a la família Ollé-Sabaté, Joventuts Unides iniciava la presència d'una actuació musical a l'acte de l'Ametller Florit, en memòria del poeta Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona. Així mateix, participava de les festes de final de curs en què féiem una paella al parc municipal. En especial, valorava els Concerts de Sant Jordi, dels quals sempre guardava un programa per al seu fill. O també les Cantades populars de l'Onze de Setembre, a les quals no faltava mai, i que coincidien amb el seu aniversari. 

Balbi Verdiell, Enriqueta Granell i Andreu Martínez. Cantada de l'Onze de Setembre 2011. 

Josep Queralt, Carme Abella i Enriqueta Granell. Festa de fi de curs de Joventuts Unides 2013.

La germana i els gegants de la Sénia

Com hem dit, Enriqueta portava la Sénia i Catalunya al cor. Un detall que li agradava d'explicar amb satisfacció era que havia estat la seua germana, Nuri Granell, qui havia confeccionat, com a puntaire, el mocador que porta la geganta de la Sénia. Un detall que potser es perdrà en el record, i per això mateix el volem fer constar aquí.

Nuri Granell i Enriqueta Granell. Sant Joan 2012

La família

Enriqueta s'estimava profundament Catalunya (amb la Sénia), però, per damunt de tot, la seua família. De la família, vivia complaguda la intensa activitat del seu fill, l'Enric, treballador tenaç i incansable pel país, una tasca amb la qual se sentia plenament identificada. I se sentia contenta en veure'l feliç amb la seua parella. Es desvivia igualment per la seua neta, l'Anna, i pels dos besnets, pels quals va optar per un smartphone a la vora dels 90 anys, per poder-los veure créixer. La felicitat de la seua família era la seua felicitat. 

Enriqueta, amb el seu fill Enric i la seua nora Eulàlia (2011).

El somni i el final

Com totes les persones amb grans ideals, Enriqueta tenia un somni: poder veure la Catalunya independent. Ho va tenir a tocar, però no va acabar de ser. Malauradament, tampoc no va poder morir físicament a la Sénia, perquè, després d'un ingrés a l'hospital d'Amposta, no va poder tornar a L'Onada per culpa de la Covid. Ens va deixar a l'Ametlla, però el seu cor el tenia a la Sénia de ben segur. I a la Sénia reposen les seues despulles, només dos carrers al costat de les del seu estimat tiet Lluís Bas Ferrer.

Enriqueta va ser un far, una guia, un exemple a seguir. No era mesella, era una lluitadora. Era una d'aquelles persones que voldries que no es fessen mai grans, perquè, Mare de Déu, què farem sense ella, que si falta ens sentirem orfes. Enriqueta era una persona honorable, digna d'honor. I així li vam voler fer el comiat un grup d'amics que li vam cantar El cant del poble, el Virolai, L'Emigrant, El cant dels ocells i Els Segadors, amb l'estelada i la senyera que l'acompanyaven. I, fent-ho, no podíem sinó sentir-nos hereus de la seua lluita, i preníem el testimoni que ens deixava per "mantenir-nos fidels per sempre més al servei d'aquest poble".

Cants per a un final d'etapa. Enric i Eulàlia s'afegeixen per cantar L'Emigrant.