MUNTANYES DEL CANIGÓ

El Canigó és el cim més emblemàtic del Pirineu. El massís del Canigó, de més de 2.700 metres, és la serralada pirinenca més propera a la Mediterrània. Se situa a la Catalunya Nord, damunt les planes del Conflent i el Rosselló, d'una banda, i del Vallespir i de l’Empordà, de l'altra. Avui ens plau de recordar diverses referències musicals -o no- al Canigó.

Canigó i presseguers. Vinçà (Conflent). Foto: Alain Ortiz 
(Font: Aleix Renyé, twitter)

Les dues cançons tradicionals més conegudes que fan referència al Canigó, Muntanyes del Canigó i Muntanyes regalades, tenen en comú els versos inicials: "Muntanyes del Canigó, / fresques són i regalades...", "Muntanyes regalades / són les del Canigó...". De totes dues se n'han fet nombroses versions.

La versió que cantem nosaltres de Muntanyes de Canigó és un arranjament per a quatre veus (SATB) de Nadal Puig. S'hi expressa la solitud i l'enyorament d'un enamorat, a qui només el cant d'un rossinyol pot consolar. Pel que fa a Muntanyes regalades, recordem la versió de l'enyorat Santi Riera per a dos veus. En aquest cas, una noia jove, acabada de casar amb un pastor, compara la seua vida acomodada al Rosselló amb la del pastor, que viu privacions a la muntanya.

Encara destaquem una altra peça que cantem sovint: la sardana Sant Martí del Canigó, amb música de Pau Casals, lletra de Joan Costa i harmonització per a SATB de Manuel Oltra. "Creiem que el Canigó / és el gresol d'aquests dos pobles / que Déu feu nació / i van desunir uns homes./ Creiem que el Canigó / serà bressola retrobada / d'un poble que diu "No!" / quan la llei li és imposada!". Pau Casals va triar Prada de Conflent, al peu del Canigó, per al seu exili i aquesta sardana ens ho recorda. 

Monestir de Sant Martí del Canigó (22-gener-2020)
Fotografia de Cédric Marchal

També a Prada de Conflent va viure-hi el final del seu exili Pompeu Fabra, "el seny ordenador de la llengua catalana", el pare del català modern. El vam recordar en el Concert de Sant Jordi de 2018: va voler morir en terra catalana i és enterrat al cementiri de Prada, a tocar del Canigó. D'ell s'ha fet famosa la seua frase: "Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança". 

I encara, Canigó és un llarg poema èpic de Jacint Verdaguer, el nostre poeta romàntic, que el pren com a inici de la nació catalana, a l'any 1000. Finalment, cada estiu ens arriba la Flama del Canigó, per celebrar que Sant Joan és la festa nacional dels Països Catalans. 

El Canigó, sempre present. El Canigó convertit en símbol: com a inici, com a referència, com a plenitud.