ELS DOLÇAINERS, LA MEVA BANDA SONORA

LETÍCIA TÍSCAR

Corria l'any 93 quan una tarda, acompanyada de la meva mare, vaig anar a "apuntar-me a solfa". Jo estava contenta perquè aniria a solfa amb els meves amigues Alba i Laura.

D'aquells anys, recordo les tardes de solfa en aquella classe amb una vitrina plena d'instruments on hi havia un pal de pluja que ens feia molta gràcia, ja que al pegar-li la volta simulava el soroll de la pluja. També les pallasades que féiem rere la porta de vidre quan anàvem al labavo, els xilofons, les caixes xineses, el metrònom amb forma de pingüí, la flauta dolça que ens posàvem dintre la roba per escalfar-la...

1993: El meu primer concert de Nadal. D'esquerra a dreta, de davant a darrere:
Maria o Marta Amat (eren igualetes), Letícia Tíscar i Alba Verge;
Dúnia Cervera, Laura Adell, Ignasi Iranzo i Andreu Martí;Núria Forcadell, Joan Torrens,
 Joan Giner, Pau Segura i Isa Nieto;
Anna Maria Miguel, Noelia Girona i Marta Garcia.

La banda sonora d'aquells anys era la de Laura Pausini  i les Spice Girls sonant a Ràdio Ulldecona, i Muntanyes del Canigó, La Balanguera i El Rossinyol sonant a l'escola de música.  Va ser La Margarideta la cançó que més em va impactar,  i és que amb 8 o 9 anys em va sobtar que una dona no es volgués aixecar del llit perquè no tenia ni mitgetes, ni faldilla, ni pinteta... i el seu marit sense cap problema anava a la plaça a comprar-li'n. I és que el nostre repertori tradicional català potser era més modern del que pensàvem!!

Aquelles tardes de solfa, amb les meves amigues Laura Solà, Alba Verge, Marta i Maria Amat ens van servir molt més que per a aprendre música. Vam aprendre valors, vam conèixer tradicions, segurament sense adonar-nos-en. En aquelles tardes de solfa, vam apendre a compartir emocions, a sorpendre'ns amb harmonies i interioritzar valors com la constància, la disciplina i la responsabilitat.

Anys més tard, vaig decidir deixar el solfeig i el piano. La banda sonora de l'adolescència donava pas al rock català i va ser cap al 2003, quan començaven a sonar les cançons d'Obrint Pas amb aquelles melodies de dolçaina.  Va ser llavors quan una tarda de bous, escoltant la Manta al coll i Ramonet, vaig decidir que a l'any següent jo també volia estar al cadafal de l'Ajuntament tocant la dolçaina. 

2004: Festes Majors.

I així va ser. Al Carnaval del 2004, desafiant escales i tonalitats, faig fer el primer passacarrers. Lourdes Estellé amb dolçaina llarga, jo amb dolçaina curta i Gregori al tabal. I és que amb els dolçainers assajar era de covards i si no afinàvem un obria més la canya i l'altre la tancava i a tocar i a xalar!

Segurament  el que diferencia al grup dolçainer d'altres formacions musicals és que per formar-hi part sols hi fan falta ganes, i aquesta essència de fer música per passar-ho bé és el que més em va captivar.

I és que quan a festes les nits es feien llargues i les ulleres de sol indispensables de matinada, les Dianes ens esperaven a la porta de la Bocateria per recordar a tothom que la Sénia estava de festa. A mig matí, algun acte d'aquests insitucionals on haviem de complir, i a la tarda cavalls i burros o bous. I així fins a la desfilada de les carroses. Crec no hi ha ningú al poble que faci més actes a festes majors que el grup dolçainer. Però no canvio per res les hores de son perdudes per anar a tocar a una diana o un passacarrers perquè la recompensa de fer sonar sons de festa és molt més gran.

2006: Desfilada de Reis.

La dolçaina em va permetre tocar amb la Ronda dels Ferrers, i cantar les Albades de Cristobalín a molt llocs de Catalunya, i amb ells conèixer bones persones i vaig gaudir del món de la faràndula.  A la dolçaina i a Joventuts Unides li dec l'oportunitat de conèixer molt bona gent, amb Gregori, Marc Bel, Javi Roig, Lourdes Estellé, Joan Todó, Alba i Andreu Caballé, Gerard Tomàs, Pau Garcia, Franc Rallo, Alberto Ferré, Joan Abella, Alba Tomàs, Jèssica Todó, Marta Vila, Tomàs Meseguer, Ícar i Ignasi Iranzo.. . amb tots ells he compartit passacarrers i quan veig el goig que fa el  grup Dolçainer en plena festa, m'enorgulleix saber que formo part d'aquesta història.

Gràcies aIs meus professors de lleguatge musical Albert, Elena Valls, Andreu i Oriol Amat, per ensenyar-me una petita part de l'univers de la música.

2009: Desfilada de Carrosses a Festes. Acompanyant els gegants de la Sénia.
D'esquerra a dreta: Núria Tomàs, Gerard Tomàs, Ícar Iranzo, Tomàs Meseguer,
Andreu Caballer, Letícia Tíscar, Marc Bel i Gregori Mestre.

I gràcies a Gregori per ensenyar-me a tocar la dolçaina, a més d'agrair-li els esforços perquè no arribéssem amb bermudes als passacarrers "importants" amb les autoritats, per la paciència a les Dianes, per la seva espontaneïtat que ens ha fet desafiar molts assajos i ens n'hem sortit, i el més importat: perquè mai no hem desafinat, sinó que la cançó era així.

A Celso Pla pels esmorzars, i per recordar-se sempre de natros a la retransmissió dels burros, i  a tota la família de Joventuts Unides per tot el bagatge musical i cultural que ha transmés durant aquests 50 anys al poble de la Sénia.

LETÍCIA TÍSCAR

exalumna i dolçainera