DES DEL PRIMER DIA...

Maria Jesús Ortí

Quan vaig saber que l´entitat enguany celebrava els 50 anys, vaig recordar que jo hi vaig formar part des del seu inici.Tenia 4 anys. Encara sembla que fos ahir quan ens vam reunir per a votar un nom i es va triar el de JOVENTUTS UNIDES, que veritablement és el que era, un grup de joves amb inquietuds culturals i musicals.

Una de les primeres activitats , diguem-ne públiques, va ser un festival al Cine Club on vam cantar i coreografiar VIVA LA GENTE (semblant al OH HAPPY DAY d´avui dia.... ha, ha). També vam fer un pessebre vivent on jo feia de Mare de Déu i Francisco Cervilla de Sant Josep. Vaja parella! Recordo Carlota Cardona, Domingo Caballer, Adolfo Homedes, José Caballer... que feien de pastorets.

1969: Ma. Jesús Ortí i Francisco Cervilla.

Assajàvem a l´església i apreníem cançons populars que m'han anat molt requetebé a l´hora de fer de mestra i ensenyar-les als meus alumnes.

De quan vam anar creixent mai podré oblidar els recitals de música folk a la plaça, al local Les Forques..., el descobriment de cantautors catalans com Lluís Llach, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet., Raimon (que va fer un concert xulíssim aquí a la Sénia...) i el despertar de la cançó protesta. Van ser uns anys molt bonics, plens d´inquietuds i desitjos. Va ser un temps en què ho volíem canviar tot. Anar a Joventuts Unides em va ensenyar a estimar més si cal la nostra terra i em va despertar uns sentiments que fins llavors no havia descobert ni sentit.

I és per això que quan vam tenir fills ja vam donar per fet que anirien allí. Per sort, van sortir molt més músics i entonats que jo. Deuen semblar al seu pare.

Recordo quan al concert de Nadal sortien els més menuts i començaven a encendre´s els munts de flaixos de les càmeres dels pares. Com ens queia la baba quan el nostre fill Ignasi va tocar dues tecles del piano, quan li posava "la pajarita" i el mudava i no li agradava, (ha, ha....) prou clar ho ha explicat ell en el seu escrit per a aquest mateix blog. I ja no en parlem de quan els dos germans actuaven junts: ni al concert de Viena de Cap d´Any haguéssem xalat més.

Quan Ignasi tenia uns 10 anys, Lledó, la seua professora d'instrument, ens va comentar que estaria bé que li compréssim un piano. El primer que vaig pensar va ser què en faríem quan el xiquet se´n cansés. Millor hauria estat comprar una flauta i la podríem amagar en un calaix (ha, ha…) però va ser una de les coses més ben fetes que vam poder fer. Un signe que tots ja som a casa és quan els caps de setmana tornen dels estudis o del treball a fora i escoltes, mentre fas el sopar, com sona de bé aquell piano. Com toquen cançons de tots els estils, ja no només música clàssica, i com ha estat un element més de la cultura familiar.

Quan Andreu va marxar a Montserrat, vaig arribar a pensar què passaria amb l´entitat, però quan un arbre està ben arrelat, té salut i dóna bons fruits... mai no pot morir.

Llarga  vida.

MARIA JESÚS ORTÍ

Exalumna, mare d'exalumnes.