DE LES CADIRES DE PALA AL VIATGE D'HIVERN

Joan Todó

    El meu primer record són les cadires de pala, que eren diferents dels pupitres de l'escola: només podia recolzar-hi un braç, tot fent equilibris amb el mètode Ireneu Segarra (que era apaïsat). També la pissarra, blanca i pautada, era diferent de les de l'escola. Per les parets hi havia cartells, i quan feia el badoc m'hi entretenia d'una manera obsessiva; vaig trigar a descobrir que allò que coronava el cap de Pau Casals dibuixat en stencil era una barretina, i em vaig trencar el cap de mil maneres amb les condicions que Rudyard Kipling posava per ser un home (“si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, deixant un lloc, tanmateix, per als seus dubtes”), o la variant de J. V. Foix que també penjava per algun racó (“Saber sofrir sense llanguir, i amar / Sense esperar, i essent, ardit, del segle”).

     Són records sense història, que no sabria situar, imatges soltes: els jocs amb les aixetes de la font de la plaça, o de la cabina de telèfons del costat de la terrassa (allà vaig oblidar-me un impermeable acabat d'estrenar: a casa encara m'ho recorden), les classes cap a final de curs, quan encara era de dia i a l'altra banda del finestral tot s'omplia d'orenetes, o les encaixades de mans de mossèn Suñé. La resta de coses que recordo són més fàcils d'ordenar, i més avorrides: el mal cap que vaig tenir triant el violí (perquè mai he tingut gaire clar què és una nota afinada: potser el piano m'hauria resolt aquest problema), els viatges amb la coral a l'edat aquella (i va ser aleshores, fa vint-i-cinc anys en una botiga de discos de Saragossa, que vaig descobrir el meu grup de música preferit), les classes de dolçaina a l'antic cine (i els esforços per dur a terme el programa de festes dels dolçainers, que em deixaven esllomat tota una setmana). Va haver-hi fins i tot un estiu, l'estiu entre BUP i COU, que fins i tot em van deixar un ordinador que tenien (un Mac) i hi vaig escriure la meva primera novel·la (que Déu la tingui en sa glòria). Arribava cada matí (sovint ja m'hi trobava l'Andreu, que de vegades havia passat la nit allà), m'asseia, anava picant fins a l'hora de dinar, hi tornava a la tarda; hi tornava l'endemà, fins a tenir les dues-centes pàgines que fan un llibre. I naturalment el resultat no valia res.

       En algun moment, van fer un concurs, o una rifa, o alguna cosa així, i em va tocar un llibre: Un viatge d'hivern, d'Antoni Marí, que va ser el primer llibre de poesia que vaig tenir, i el primer que llegia d'un autor viu que no fos el meu avi. Vaig trigar un temps a saber que el títol venia d'un cicle de cançons de Franz Schubert (perquè una cosa que els hauré d'agrair sempre és que gràcies a ells sé que hi ha una altra música, diferent de la que sona a la ràdio). Potser va ser el principi d'una altra cosa, al capdavall incompatible amb anar tocant jotes pels carrers, però on he acabat aplicant tot de coses que havia après allà: la pràctica diària, els inconvenients d'improvisar, el respecte al públic...

     Tot i que sovint em demano què hauria passat si hagués escollit el piano.

JOAN  TODÓ

Exalumne