FER MÚSICA, FER POBLE, FER PAÍS
PREMI ORIOL MARTORELL DE PEDAGOGIA MUSICAL 2021
GLOSSA DEL PREMIAT
 |
| Foto: Pol A. Foguet |
La trajectòria d’Andreu Martínez (Andreu de la Sénia, com el coneixien arreu) és paral·lela a la renovació de l’ensenyament musical al poble, com també a les comarques de l’Ebre i del nord del País Valencià. Des del doble vessant de la docència i de la direcció de cors, va canviar la manera d’entendre l’ensenyament per fer-lo més vivencial i participatiu, més lligat a la llengua i la cultura del país. Aquesta trajectòria la iniciava el 1966, amb només tretze anys; mostrava, doncs, una inclinació natural, un interès autodidacta per la música, que es va combinar ja des d’un primer moment amb una relació estreta amb la parròquia. Així, Andreu va començar ensenyant cançons a una incipient coral infantil per cantar a les misses de diumenge. I va ser el mossèn qui el va animar a anar a Montserrat per participar en les Trobades d’Animadors de Cant, on va entrar en contacte amb tot un món nou de coneixements i activitats, i on va conèixer el pare Gregori Estrada.
La trajectòria pedagògica i musical d’Andreu hauria estat la mateixa sense aquest contacte primerenc amb Montserrat? Tot fa pensar que no. Per altra banda, hauria estat la mateixa sense la seua forta personalitat, amb unes qualitats i uns valors que destaquen i que conformen el seu tarannà? Tot fa pensar que tampoc. De manera que, com sol passar, no podem entendre la figura d’Andreu sense conjuminar aquestes primeres influències, que determinaren tota la seua vida posterior, amb el seu caràcter tenaç, obert, rebel i entregat.
Hem avançat, doncs, les que serien les tres línies fonamentals en la figura d’Andreu Martínez com a pedagog musical: l’espai i l’època en què desenvolupa el seu treball, les seues influències i el seu tarannà. Perfilem-les.
Els anys seixanta i setanta del segle passat van ser moments d’efervescència cultural, de reivindicació catalanista, d’anhel de llibertat i, també, de renovació pedagògica. I Andreu, com molts joves d’aleshores, va portar aquestes aspiracions fins a la Sénia, un poblet força allunyat de les ciutats on es coïen els canvis: la Nova Cançó, la cançó protesta, l’entusiasme d’una joventut que creia en una societat més humana i més justa, en un país alliberat de la dictadura que el negava. Cal contextualitzar l’època per entendre l’idealisme i la passió de tota una generació de mestres que engegaren escoles de música arreu del país: hi havia la voluntat d’ensenyar música, sí, però també de transmetre valors de fraternitat, de solidaritat, de llibertat, de catalanitat.
El segon aspecte a destacar són les seues influències. La llista, probablement, seria llarga, ja que podem considerar que totes les persones amb qui compartim cursos, treball, activitats, fins i tot la llista sencera d’alumnes que hem tingut al llarg de la vida ens influeixen i, en definitiva, ens fan créixer, com a mestres i com a persones. Però igualment és cert que hi ha figures que empenyen, que són fars, espills, pedestals. Aquí cal parlar del pare Gregori Estrada, la saviesa humana i musical del qual devien marcar el futur d’un Andreu que ja, des de ben jove, havia demostrat predisposició per a la música. Com també és transcendental el contacte amb l’Escola de Pedagogia Musical, primer com a alumne i, més tard, com a formador per donar a conèixer el mètode Ireneu Segarra. La relació amb els professors de l’EPM (Santi Riera, Joaquim Maideu, Montserrat Busqué, entre altres) va significar l’obertura a una nova manera d’ensenyar música que, amb Andreu, va arribar a les terres de l’Ebre i del Sénia com una glopada d’aire nou, una nova manera d’entendre l’ensenyament musical més enllà de l’encotillament dels continguts i dels aprenentatges tradicionals.
El tercer aspecte, importantíssim i imprescindible, és el seu tarannà. Ni els corrents de l’època ni les influències o els contactes haurien estat suficients sense una personalitat capaç de portar-ho a la pràctica amb encert, amb èxit, amb un entusiasme engrescador. La distància entre l’ideal i la realitat de vegades és inassolible i no sempre podem realitzar els nostres projectes com voldríem. Semblava, però, que Andreu tenia la capacitat de fer realitat tot el que es proposava. Com? Lògicament, per les seues qualitats. En primer lloc, pel seu talent, sense el qual no hauria pogut ser un excel·lent mestre de llenguatge musical, de piano, d’harmonia; i no hauria pogut ser un excel·lent director de corals de totes les edats, de conjunts instrumentals i, ocasionalment, d’orquestres; i no hauria pogut gestionar una escola de música amb molta més voluntat que no pas recursos, sempre escassos. En segon lloc, pel seu entusiasme i la seua capacitat de treball, perquè no tenia horaris ni dies festius, perquè els seus alumnes es convertien en el seu interès primordial. En tercer lloc, per la seua empatia, per la capacitat de generar complicitats, de liderar i d’unir esforços, com es pot veure amb els intercanvis, activitats amb altres escoles i formacions, etc. I, finalment, per la seua humilitat i el seu amor propi ben entès, virtuts per les quals mai no s’ha vanagloriat dels èxits, però tampoc no s’ha deixat trepitjar per ningú.
Ens resta només parlar de la seua qualitat humana. Andreu ensenyava música, però fent-ho treballava també les lletres de les cançons i en destacava el missatge; ensenyava a respectar els altres, perquè tothom tenia un lloc al conjunt instrumental o a la coral, fossen les que fossen les seues aptituds o el seu nivell; ensenyava el valor de l’amistat i la generositat, perquè ell mateix els practicava cada dia amb alumnes i cantaires. La música, doncs, entesa no com una matèria aïllada, sinó com el centre d’una educació integral de la persona que s’evidenciava en un ambient cuidat: les plantes, el ram de flors damunt el piano, el petit convit per una celebració, els llibres -des de contes infantils fins a la col·lecció Bernat Metge- als prestatges de les aules i a l’abast de tothom… I amb tot plegat aconseguia no tan sols una qualitat d’interpretació molt digna sinó que, més important encara, tothom se sentia part d’una gran família. Finalment, ensenyava a compartir: perquè la música sortia de l’escola per viatjar per pobles i ciutats a través d’actuacions i concerts, en un nou teixit encara més ampli d’aprenentatges, lligams, relacions i complicitats.
Finalment, volem insistir en el seu compromís amb la llengua i el país. L’ensenyament, les activitats, els documents… absolutament tot s’ha fet sempre en català i és impensable una altra possibilitat. El marc de referència cultural han estat els Països Catalans: Catalunya, però també el País Valencià i els poblets de la Franja d’Aragó, veïns i propers nostres. Dos grans iniciatives d’Andreu, el Concert de Sant Jordi i la Cantada Popular de l’Onze de Setembre, que seguim fent després de vint-i-cinc anys, són exemples de la seua implicació, decidida i activa, en favor de la cultura del país.
En tots els aspectes que hem comentat, Andreu va ser un renovador i un treballador incansable, però sobretot una personalitat excepcional. Sempre obert a noves maneres de fer i noves experiències, alhora donava a conèixer Joventuts Unides i la Sénia arreu. Aquest teixit de coneixences li haurien permès accedir a treballs de més responsabilitat, amb més estabilitat econòmica i més recursos, fora del poble. No va marxar mai de la Sénia. Fins i tot ara, que és monjo de Montserrat, que hi fa d’organista i és responsable de les Trobades d’Animadors de Cant -les quals han complert els 50 anys gràcies també a la seua dedicació-, fins i tot ara sentim que no ens ha deixat mai.
Per tot això, estem convençuts que Andreu és ben mereixedor d’aquest premi i agraïm profundament la sensibilitat d’aquest jurat que ha valorat la grandesa de la seua personalitat i la immensa tasca que ha dut a terme en favor de la música i de la cultura. I voldríem acabar amb unes paraules molt significatives que li va dedicar Montserrat Busqué: “Dono gràcies a Déu per haver-te conegut i per haver treballat amb tu i col·laborat en les teves tasques musicals, ja que això m’ha permès sentir la teva fina sensibilitat, la teva poderosa humanitat, la teva immensa generositat, el teu gran respecte, el teu infinit amor per la música, per l’art, per la natura, pel teu poble, la Sénia, i per Catalunya…”.
Enhorabona i moltes gràcies.
Cinta Ollé i Sabaté, pedagoga musical
Rosa Ma. Vinyals i Allepuz, filòloga i cantaire
Comentaris