LA MEUA VIDA: JOVENTUTS UNIDES I UNA GUITARRA

ALBERT QUERALT

Els meus inicis amb la música fan realitat la cèlebre frase de Zoltán Kodály quan deia que “els xiquets haurien de començar a fer música nou mesos abans de nàixer la mare” i és que molta gent recordarà el meu iaio Jesús Llobregat, que cantava jotes, tocava la trompeta i de jove també la dolçaina; però és que, a més, a un rebesiaio meu li deien “Platillets”; endevineu quin instrument tocava a la banda?

Jo, de ben menut, tenia una guitarra que m’havia donat mon iaio, vella, mig trencada, segur que li faltaven cordes... però jo la “rascava” i com em feia mal als dits em posava guants.

            Van passar alguns anys i va arribar el moment d’aprendre “solfa”; les primeres lliçons van ser a casa mon iaio, però hi vaig durar poc; ma mare prompte em va apuntar a la solfa amb Andreu, a Joventuts Unides, i des de llavors he estat vinculat a aquesta entitat que amb alegria i il·lusió enguany celebra el 50è aniversari (jo que sóc del desembre en faré 52, fins i tot gairebé tenim la mateixa edat!).

            En tot aquest temps han canviat moltes coses. Durant molts anys, cap a l'abril, els xiquets i xiquetes ens matriculàvem al Conservatori de Tortosa i al juny anàvem a fer els exàmens del curs corresponent. El primer examen que vaig anar, el que llavors es deia Preliminar de Solfeig, va ser el curs 1975-76.

Audició de professors.

Santa Cecília 2012

Quan un dia al tard ma mare em va dir que Andreu li havia comentat que ja podia pensar quin instrument volia estudiar, ho vaig tindre clar de seguida: la guitarra! Llavors qui tocava la guitarra i per tant va ser el meu primer mestre era Santiago Martí, que potser feia 2n curs; aquell curs vam començar dos alumnes: Erika Grau i jo, i recordo que el primer examen que vam fer va ser a Tarragona, ja que al conservatori de Tortosa encara no hi havia professor de guitarra. Pocs anys després, quan en tenia 14 o 15 i feia 2n de guitarra, Santiago va anar a la mili i va ser quan vaig començar a donar classes de guitarra. Aquell curs, amb els dos alumnes que tenia més avançats -Joaquin Puig i Ma. Carmen Doménech- els dissabtes al matí agafàvem l’autobús per anar a classe a Amposta i jo era el responsable del grup; com han canviat les coses...

En tots aquests anys han canviat moltes coses, des d’aquelles classes a la Casa Abadia amb una estufa de llenya i un parell de periquitos que ens feien companyia, fins a arribar al local actual, però també n’hi ha d’altres que intentem que no canvien: el respecte per les persones i també pels materials i espais que compartim, l’estima per la cultura, per la música i per una entitat, Joventuts Unides, que ha fet un camí llarg, no sempre fàcil, i que entre tots hem de fer que siga encara molt més llarg, perquè hem d’anar més lluny, perquè ens queden encara moltes coses per fer, moltes fites a assolir...

Moltes felicitats a tots els que heu contribuït a arribar fins aquí i moltes gràcies als qui dia a dia ens ajudeu a seguir el camí iniciat ja fa 50 anys!

ALBERT QUERALT

Director, mestre i cantaire.