ÀNIMES PARAL·LELES I UN INSTANT D’ETERNITAT

ROSA Ma. VINYALS   

Som cantaires. Fa uns anys —força anys ja—, la FCEC va editar uns adhesius amb la frase “Sóc cantaire”, que es van repartir a totes les corals adherides d’arreu del territori (Catalunya, però també algunes del País Valencià) i, doncs, a cadascuna de les persones que en formaven part. “Sóc cantaire” ens identificava en una afició que anava més enllà de cantar, perquè hom hi associava idees com germanor, convivència, catalanitat, país, llengua… L’enganxina va senyorejar complaguda al vidre del Seat Ibiza de la nostra companya Pepita Querol a.c.s. durant molts anys.

Probablement, aquesta frase és la que, en la seua senzillesa, més bé definiria el grapat gran gran de gent que el diumenge 30 d’octubre passat ens vam aplegar a Castelló de la Plana per participar en el XXVII Aplec de Corals de Castelló. Joventuts Unides hi anàvem com a coral convidada pels organitzadors de l’edició d’enguany, el Cor Pentecosta, amb alguns membres del qual, Avel·lí Flors i Dolors Mas sobretot, ens uneix una amistat de fa molts anys. Les dotze corals participants vam compartir una entretinguda i profitosa sessió de treball hàbilment conduïda pel nostre director Oriol Plans i Fusté; va seguir l’assaig de la peça comuna, dirigida també per Oriol, i un dinar de germanor, com no podia ser d’altra manera. Com abans. Com havíem fet tantes vegades quan participàvem en els aplecs organitzats per corals de la FCEC.

¿Potser va ser això, justament, el que ens va fer sentir a tots —els seniencs, vull dir— tan complaguts, tan contents de l’experiència? El retrobament amb tants cantaires que, com nosaltres, dediquem una part del nostre temps al noble art de cantar en colla, treballant l’afinació i la interpretació, la respiració i el text; compartint assajos i, en definitiva, gaudint de la música a través del cant coral… Tots plegats, ànimes paral·leles que “fem el mateix camí sota els mateixos cels”.

Sí, aquestes paraules són un petit fragment de la “Cançó a Mahalta”, el famós poema de Màrius Torres musicat per Lluís Llach que la nostra coral canta en un arranjament de Josep Ollé i Sabaté, la peça que vam triar per a la nostra actuació individual d’aquell dia. Acompanyats al violí per Rut Queralt, la delicadesa i alhora profunditat de la cançó creiem que va arribar i va emocionar un públic que omplia bona part de l’Auditori de Castelló. El cant, doncs, com a expressió i transmissió d’emocions.

L’altra peça que vam cantar juntament amb totes les corals participants, el cant comú, era també molt significativa: “Cançó de l’instant”, text del poeta Miquel Desclot i música de Josep Vila i Casañas. Es tracta d’un altre poema molt destacable, en què les diverses lletres de la cançó busquen posar en relleu els petits i grans moments que defineixen la vida —entre els quals podríem incloure la nostra trobada d’aquell dia—; moments efímers i, tanmateix, que poden immortalitzar-se amb una cançó: “Venim a celebrar-ho! Veniu a fer-ho durador! L’instant només l’atura una cançó”. I hom s’adona de l’extraordinària importància del moment. Cantem, sí. Però cantem unes lletres exquisides, musicades i harmonitzades bellament per uns compositors d’una gran categoria i amb una gran sensibilitat. I cantem en la nostra llengua, que ens uneix i ens identifica amb allò que expressem; a més, cantem acompanyats de moltes altres veus que respiren i bateguen amb nosaltres, amb una mateixa emoció. Com la paraula viva de Maragall (l’emoció d’un moment), com la magdalena de Proust, la “Cançó de l’instant” anirà unida des d’ara i per sempre a la XXVII Trobada Coral de Castelló i a tots els amics cantaires amb qui la vam compartir. Gràcies per donar-nos aquest instant d’eternitat.