JOVENTUTS UNIDES: MÉS QUE MÚSICA

Orfelina Martí   

Quan em van demanar deu línies per al blog de Joventuts Unides pel 50è aniversari, vaig pensar que no estava segura de tenir tant a dir, després de 26 anys sense formar part de la coral. Hauria de buscar en uns fitxers molt llunyans de la memòria. Sorprenentment, en començar a recordar, m'he adonat que necessitava moltes més línies, ja que no sols vaig ser cantaire,  sinó que hi he estat en contacte per diferents raons.

Abans de formar part de la coral, recordo que vaig anar a aprendre a tocar la guitarra i a classes d’anglès els dissabtes al matí amb Irmgard, a la sala petita, la dels grans finestrals que donava al riu. L’entitat tenia inquietuds culturals que volia transmetre a tothom que ho volgués aprofitar. Després jo mateixa vaig passar a fer classes d’anglès en aquella mateixa sala, no recordo si substituint Imgard o ajudant-la amb els xiquets més menuts. D’allà em van quedar records que penjaven de les parets: Mètode Ireneu Segarra, Pau Casals, un pòster de Víctor Jara, una fotografia en blanc i negre del concert folk que havien fet (recordo Andreu i Santiago Martí tocant la guitarra) i la pissarra blanca amb les notes musicals.

Després d'un concert a Tivissa o Vilanova (algú se'n recorda?)
D'esquerra a dreta, de dalt a baix: Marisa Cid, Carme Abella,
Ismael Carbó, Sergi Sebastià, Orfelina Martí, Néstor Biosca,
Rosa Vinyals, Gregori Mestre, Isabel Verge i son germà,
Xavi Comós, Alicia Vericat i Josep Queralt.

En aquella època érem un grup d’amics i amigues que compartíem interessos. Andreu, que en aquell moment venia amb nosaltres a la colla, va aconseguir que el seguíssim en el seu projecte de música. Doncs bé, la meua aventura va començar un divendres d’estiu a les 9,30 de la nit (l’hora de l’assaig) de l’any 1984. Ens van repartir les partitures i, a partir d’aquell moment, ja formava part de la coral, Així de senzill, com tot el que va vindre després. Aprofitàvem l’assaig del divendres per sortir i anar una estona al pub. Aquella època va coincidir amb els estudis a la universitat. Recordo moltes sortides a Tivissa, on havíem fet un petit grup d’amics; a Vilanova, a Montserrat i, principalment, les primeres sortides a l’estranger: a Munic i a Wolfenbüttel.

1986. Festa de comiat a Munic. S'hi veu Orfelina Martí,
Rosa Vinyals i, l'últim a la dreta, Juan José Giner.

A través del germà d’Imgard, que dirigia la jove orquestra de Munic ¨Junger Münchner Symphoniker¨, vam encetar una sèrie d’intercanvis de les dues formacions. Ells van venir en dos ocasions a la Sénia i nosaltres vam anar a Munic durant  les vacances de Pasqua de 1986. Com a peça central, vam preparar el Requiem de Cherubini, i els mesos previs van ser de feina molt intensa perquè sentíem que teníem una gran responsabilitat. Però un cop allà i passat el concert, els ànims es van calmar i vam gaudir de l’hospitalitat, visita turística a la Selva Negra, incloent el castell de Neuschweinstein (el que va utilitzar Walt Disney per crear el seu), una preciosa festa de comiat (vestits típics, cançons, cervesa i frankfurts), i l’amistat que va quedar entre alguns membres de les dues entitats.

I l’altra sortida a l’estranger va tornar a ser a Alemanya a l’estiu de 1989, quan vam participar en una trobada de corals d’arreu d’Europa que es deia Eurotreff, en aquesta ocasió dirigits per Gregori Mestre. Van ser dies plens de música, a petites esglésies, escoles, al centre de la ciutat, on escoltàvem amb respecte les diferents formacions de cada país participant.

1989. Foto de grup del viatge a Wolfenbüttel. Moltes cares conegudes i, malauradament,
algunes ja no estan entre nosaltres: Carmen Carvajal, Antonio Doménech, Ma Cinta Valls,
Joan Doménech, Domingo Caballer, Ignasi Antolí i Maria Unió. Al davant de tot, hi podem veure, el tercer començant per l'esquerra, Josep Suriñach, que ens va acompanyar en aquest viatge.

A partir d'ara, començava la meva fase com a mare d’alumnes. A l’hora de decidir quina formació volem per als fills, tenim una gran sort de poder elegir el tipus d’activitats extraescolars. Jo vaig tenir clar que de ben petites, les meues filles aprendrien música (aquell llenguatge que encara avui em resulta un misteri i que potser necessitaria una altra pedra Rosetta per desxifrar-lo). Sabia que Joventuts Unides els ensenyaria a estimar la música, a mostrar-los un tipus de música diferent de la que sentirien als mitjans de comunicació. Però també sabia que aniria més enllà: aprendrien a escoltar, a repetir, a practicar, a millorar, a esforçar-se, a perdre la temor davant el públic, a relacionar-se amb xiquets i xiquetes d’altres edats, a compartir, a conèixer diferents formes de viure quan fan intercanvis, etc. I tot això forma part d’un bagatge que els nostres fills van incorporant a la seva personalitat i que fa que tinguin una visió àmplia del món, que converteix el petit rierol on viuen en un oceà.

He de dir que m’agradava molt tota la formació que els va proporcionar Andreu, i he de reconèixer que la nit del seu comiat em vaig emocionar i vaig desitjar que aquella entitat que ell havia creat i tan bons fruits havia donat havia de tirar endavant, però no solament mantenint-se, sinó ampliant-se. No em preocupava tant la formació musical, perquè sempre hem tingut bons mestres, com l’evolució de la coral. I em vaig fer molt contenta el dia que ens van dir que Cinta i Josep Ollé (amb qui m’unia una relació personal i professional) vindrien a l’escola a fer classes de piano. En aquests moments, crec que la coral, el cor jove i la coral infantil han tingut molta sort de comptar amb els caps visibles que són Judit, Cinta i Josep. Hi posen passió, tenen energia i transmeten amor per allò que fan, tot aportant frescor. Gràcies.

2014. Concert de la Coral Polifònica i el Cor Jove al
Claustre de Sant Francesc de l'Alguer.

Només em cal afegir que, a pesar de no formar part de la coral actual, sempre m’hi he sentit propera perquè hi he col·laborat en diverses ocasions: fer alguna presentació en anglès o alemany, muntar un concert de fi de curs, ajudar-los en la pronúncia de l’anglès quan assajaven el “Fantasma de l’òpera”. També he  gaudit de la seva companyia en alguns viatges; voldria destacar el viatge a l'Alguer, molt especial per a mi, que va tenir moments molt emotius com el concert al claustre de Sant Francesc, amb el cant de "Senyor Sant Jordi" i la "Cançó a Mahalta", (encara se’m posa la carn de gallina en recordar com els cantaires anaven apareixent enmig de les columnes), sense oblidar totes les entrevistes i rebudes a institucions i seus d'entitats, la qual cosa  no hauria estat possible  sense l’inestimable esforç de Rosa.

Per tant , per a mi Joventuts Unides és molt més que una escola de música, és una entitat de la qual pots formar part per diferents raons. Igual pots escoltar un concert del cor infantil a la cripta de la Sagrada Família, que celebrar una nit de Sant Joan sopant a la plaça Major,  o escoltar poemes al cementiri de Sant Gervasi, o servir begudes darrera la barra una nit de festes d’agost. Aquest dinamisme i diversificació és el que fa que una entitat es mantingui viva, el fet de saber arribar a la gent,  d’acollir-la i tenir aquesta habilitat de saber deixar sempre la porta oberta per a quan vulguis tornar. Possiblement, l’entitat d’avui no es pareix a la del principi, perquè ha anat evolucionant, però hi queda l’amor a la música i el compromís, en el sentit més ampli de la paraula.

ORFELINA MARTÍ

Excantaire i mare d'alumnes.