LA MÚSICA TÉ SO, COLOR I TAMBÉ TÉ OLOR

ANA GARCIA

Cap als anys vuitanta, vaig conéixer Andreu Martínez. Venia amb la nostra colla de tant en tant, al grupet hi ha més d’un cantaire!

Si sortíem a prendre alguna cosa, Lo Centro era lloc de trobada i podíem acabar a l’escola de música. Andreu tocava el piano i cantàvem, el que més recordo són les cançons de Llach. Em quedava bocabadada amb la primera nota que trencava el silenci, era un agradable ensurt al qual seguia un ambient molt acollidor, pels qui estàvem, per les prestatgeries amb llibres i música, per les plantes tan cuidades, i també recordó l’olor de l’escola: tot junt feia olor a música. Em resultava màgic entrar allí, era un bon ambient i a més estava entre amics.

No sé si faig bé d’explicar-ho; de vegades tornàvem a l’escola però sense Andreu tocant el piano. Hi havia una clau amagada, si no hi estava, era perquè el lloc ja estava ocupat i si hi estava, entràvem a fosques amb una mica de misteri, com qui entra en un lloc sagrat i fa mal fet.

Aquells temps em van deixar moltes ganes d’aprendre a cantar o tocar algun instrument. Vaig decidir-me primer per coral, hi vaig estar quasi un any, no crec que més. Va ser el temps abans no em vaig posar a treballar. Cantava amb les contralts. Hi tenia amics també cantant:  Carme Abella, Nuri Ferré, Isabel Queralt, Núria López i Edelmiro. Vam riure molt, ho recordo als assajos i també quan anàvem a fer algun concert. Vam anar a Coratxar I Nuri Ferré es va desmaiar, no va ser res, però tot ens feia molta gràcia, fins i tot que es desmaiés.

Em vaig sentir per tots molt ben acollida; sembla mentida però no tinc cap fotografia amb tota la coral. Em trobava en família i encara ara, que hi va mon fill, noto que aquest altre món de la música s’apropa a mi, mai no tant com jo voldria.

Vam apuntar Andreu, com qualsevol pare o mare, pensant que ho havia de provar, que potser li agradaria. Així és com fa 10 anys que va tornar la relació amb l’escola, diferent en anar i vindre, entrar i sortir. Ara, l’escola és nova i encara puc sentir aquella vella olor.

Voldria per a Joventuts Unides que continuï fent anys i fent gent, perquè la música ajuda a créixer en cultura i valors; participar en una entitat, compartir objectius, formar part d’un grup de gent sempre són avantatges per a qualsevol. No trobeu?

2011. Quatre Andreus al 45è aniversari: Andreu Caballer, Andreu Martínez, Andreu Ricart i Andreu Roig.

Sembla ahir dels 45!

Sembla ahir que Andreu ens tocava al piano!

I ara ja feu 50 anys! Felicitats per totes les hores dedicades!

ANA GARCIA

Excantaire i mare d'alumne.