DIA 7. ESFORÇ I SATISFACCIÓ

De -

DIARI PERSONAL
Dimarts 7 d'abril
Alexia Barreda. Foto: cedida.

Hola, diari!!

Avui m’he despertat amb uns missatges al mòbil de l’entrenadora de gimnàstica rítmica. Tenim un compte de classroom, des que va començar el confinament, on ens envia exercicis i feina per a fer; nosaltres ens hem de gravar com ho fem i ella ens corregeix o ens dona instruccions per millorar. Avui s’ha passat enviant feina, perquè hem de mirar uns 10 vídeos i intentar copiar gimnastes professionals o gimnastes que han anat als Jocs Olímpics. Hi ha exercicis per a millorar la flexibilitat, l’esquena, els peus…; també exercicis amb aparells: pilota, corda, cèrcol, maces o cinta. A mitja tarda, hem mobilitzat tot el menjador per tenir més espai i poder fer tots els exercicis. Com potser ja sabeu, la meva germana també fa gimnàstica rítmica igual que jo; per tant, necessitem l’espai per a les dos i dins de casa la cosa es complica bastant. Quan hem agafat la cinta, ens tocava per tots els llocs i era molt complicat fer-la girar i que sortissin bé els dibuixos.

Aquest esport m’agrada molt, és el meu preferit. Com es pot comprovar, el faig pertot arreu, per tots els llocs per on puc fer-lo, fins al mínim espai. És necessari molt d’esforç, moltes hores d’entrenament i molt de sacrifici, s’ha de treballar molt perquè et surtin les dificultats i mestries. De vegades és una mica frustrant, perquè voldries que et sortís a la primera, però no és així: s’ha d’intentar moltes vegades perquè surti bé. Quan veig els vídeos que hem d’intentar copiar tinc sentiments oposats; per un costat, m’agrada molt i voldria saber fer-ho, però, per l’altre costat, ho veig tan difícil que no sé per on començar. A la meva germana també li passa i quan acaba de veure un vídeo sempre diu: ‘‘Jo això no ho sabré fer mai’’. Ho veu tan difícil que no té ganes ni de provar-ho. Però quan ho proves moltes vegades i et surt o et comença a sortir, et sents molt satisfeta. 

Me’n vaig a dormir, que avui estic molt cansada. Demà continuaré.

Adéu!!

ALEXIA BARREDA SERRA
Alumna de 3r d'ESO

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

MUNTANYES DEL CANIGÓ

De -
Imatge
El Canigó és el cim més emblemàtic del Pirineu .  El massís del  Canigó , de més de 2.700 metres, és la serralada pirinenca més propera a la  Mediterrània . Se situa a la  Catalunya Nord , damunt les planes del  Conflent  i el  Rosselló , d'una banda, i del  Vallespir  i de l’ Empordà , de l'altra. Avui  ens plau de recordar diverses referències musicals -o no- al Canigó. Canigó i presseguers. Vinçà (Co nflent).  Foto: Alain Ortiz  ( Font: Aleix Renyé, twitter) Les dues cançons tradicionals més conegudes que fan referència al Canigó,  Muntanyes del Canigó   i  Muntanyes regalades , tenen en comú els versos inicials: "Muntanyes del Canigó, / fresques són i regalades...", "Muntanyes regalades / són les del Canigó...". De totes dues se n'han fet nombroses versions. La versió que cantem nosaltres de Muntanyes de Canigó és un arranjament per a quatre veus (SATB) de Nadal Puig . S'hi expressa la solitud i...
Continua llegint

L'AMETLLER FLORIT DE JOAN MARAGALL

De -
Imatge
PERE MARAGALL MIRA   2010: L'Ametller Florit. Manel Ollé i Pere Maragall. L’any 2010, el 14 de febrer se celebrava la festa de l’ametller florit davant la tomba del poeta Joan Maragall al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona. És una trobada que es remunta al 1924, quan per primer cop un grup entusiasta va plantar-hi el primer ametller. Aquell any 2010 s’esqueia l’inici de l’Any commemoratiu dels aniversaris maragallians—150 del naixement, 100 any de la mort, el 2011—i per una feliç coincidència es va incorporar a l’acte la cantada de la coral de les Joventuts Unides de La Sènia, gràcies a la iniciativa de Josep Ollé, que estrenava aleshores les seves composicions musicals d’alguns poemes (L’ametller, Sol, solet...) 2010: Actuació de Joventuts Unides a la Festa de l'Ametller Florit. Aquesta intervenció va representar una nova etapa en les celebracions de l’ametller maragallià, que a partir d’aleshores comptaria amb un públic i una particip...
Continua llegint

LLUÍS, PARE D'UXIA

De -
Imatge
Lluís i Uxia La majoria de nosaltres estem aturats, però al defora el món va fent el seu camí. De vegades inesperat, de vegades fatalment equivocat. Perquè segur que en alguns casos es deu equivocar. Ahir, a través de les xarxes és clar (el nostre mitjà de comunicació ara mateix) coneixíem un altre fet dolorós: Lluís Horta ens havia deixat . Tal vegada pel nom no el coneixeríeu els qui no hi teníeu una relació directa, però, veient la seua foto, diríeu: "Ah, sí! Ja sé qui és." Potser perquè era una persona robusta, que no passava desapercebuda; potser, especialment, perquè, fins i tot sense haver-li parlat mai, notaves que els seus ulls transmetien bondat. Sabem que Lluís era una persona molt estimada en les entitats en què participava: el Centre Excursionista Refalgarí li dedica unes paraules sentides ; també des de Roquetes o Xerta: tots en destaquen el seu amor a la natura, als Ports; la seua disposició a ajudar; la seua cordialitat de tracte amb tothom, grans...
Continua llegint

ELS DOLÇAINERS, LA MEVA BANDA SONORA

De -
Imatge
LETÍCIA TÍSCAR Corria l'any 93 quan una tarda, acompanyada de la meva mare, vaig anar a "apuntar-me a solfa". Jo estava contenta perquè aniria a solfa amb els meves amigues Alba i Laura. D'aquells anys, recordo les tardes de solfa en aquella classe amb una vitrina plena d'instruments on hi havia un pal de pluja que ens feia molta gràcia, ja que al pegar-li la volta simulava el soroll de la pluja. També les pallasades que féiem rere la porta de vidre quan anàvem al labavo, els xilofons, les caixes xineses, el metrònom amb forma de pingüí, la   flauta dolça que ens posàvem dintre la roba per escalfar-la... 1993: El meu primer concert de Nadal. D'esquerra a dreta, de davant a darrere: Maria o Marta Amat (eren igualetes), Letícia Tíscar i Alba Verge; Dúnia Cervera, Laura Adell, Ignasi Iranzo i Andreu Martí; Núria Forcadell, Joan Torrens,  Joan Giner, Pau Segura i Isa Nieto; Anna Maria Miguel, Noelia Girona i Marta Garcia. La banda sonora d'aquells a...
Continua llegint

MOSSÈN SUÑÉ EN EL RECORD

De -
Imatge
Avui hem conegut la notícia que mossèn Suñé ens ha deixat. Des de la Sénia, aquest poble que ell va estimar tant, i des de Joventuts Unides, aquesta entitat que ell va acollir a casa, com un veritable pare, ens unim al dol de la seua família i volem retre-li, en certa manera, el nostre petit homenatge. Ho fem amb  una pluja de records que ens vénen al pensament: 1991. Claustre de l'escola de música amb berenar. D'esquerra a dreta: Andreu Martínez, Albert Queralt, Teresina Suñé, Cristóbal Suiñé, Rosa Vinyals, Lledó Barberà i Gregori Mestre. A la casa abadia, a l'aula de dins, vora les finestres que donen al riu. La seua salutació amb una forta estrebada de mans; el cigar a la boca; la seua veu imponent; el despatx: un desordre amb perfecte ordre; els parlaments després dels nostres concerts; les misses i les novenes de Pallerols; l'orgue; les dos Trobades d'Animadors de Cant que va acollir; els pelegrinatges a Montserrat; els viatges a Roma; mossèn saludant e...
Continua llegint