CARMEN MOTOS REINA, EN HOMENATGE
LLIBRET DE LA MISSA
* * * *
HOMILIA. Funeral de la Sra. Carmen Motos Reina
P. Manel Gasch, Abat de Montserrat
La Sénia, 29 de desembre de 2025
Estimats germans i germanes, molt especialment les filles i els fills de la Carmen, i tota la seva gran família.
L’amor no passarà mai. Sant Pau ho escrivia als Cristians de Corint fa dos mil anys i, de les moltes virtuts del nostre ser cristians, potser és l’amor la que més toquem, aquesta que ens acosta d’una manera molt especial a Jesucrist. Potser per això, al final d’una vida, és quan valorem amb tota la seva plenitud l’estimació en totes les seves dimensions.
I per això ens hem reunit aquí: perquè estimem; per recordar una mare, una àvia, una amiga, una veïna, una dona que ha estimat; i perquè com a cristians reconeixem la font d’aquest amor en Déu i el seu exemple més clar en Jesús de Natzaret.
L’amor és en primer lloc el vincle que ens uneix, d’una manera que no podem explicar, a les nostres mares i als nostres pares, i a partir d’aquí a tota la resta de família.
Però l’amor també es manifesta en forma d’amistat.
I encara es manifesta en forma de veïnatge, en una realitat que, en un lloc com aquest de la Sénia, com en tantes altres viles i pobles, no ha perdut el sentit de comunitat civil.
I tots, per formar una comunitat cristiana, una assemblea que es reuneix per a dues coses.
Primerament, en un dia com avui, observem amb profund respecte la vida de la Carmen, llarga, plena, fecunda. La seva vida, des dels nostres ulls cristians, com la de qualsevol altra filla o fill de Déu, ens col·loca davant el misteri d’algú que es dirigia cap a Déu. Sí. Potser això sembla molt gros, molt místic. Però no. Ens ho ha dit l’Evangeli. Jesús dona gràcies al pare perquè el sentit profund de tantes coses només es revela als senzills. Als qui al final confien en les coses de cada dia, a aquells les vides dels quals són servei. Aquests troben el repòs. Segurament molts identifiqueu la Carmen en aquest amor senzill. Els seus fills, quan va complir 98 anys i després ho van anar recordant, li agraïen que hagués estat senzillament una mare, que hagués pujat els fills. És quelcom poc complicat però molt important. Això és gran perquè ens col·loca en l’únic lloc en què podem estar davant de Déu, el de la humilitat, apropiem les paraules.
Però avui també preguem. I ho fem sobretot perquè només ens podem apropar a la vida eterna des de la fe i per tant aquí tenim quelcom que pertany a Déu. Els Macabeus ja ho entenien d’aquesta manera i per això feien una ofrena i pregaven pels difunts. En primer lloc, perquè sentien la necessitat de confiar-los a Déu i, en segon lloc, perquè tots els qui vivim sabem que la nostra humanitat tota sola no se salva, sinó que al final sempre necessita en tot moment de la nostra vida i també en el de la nostra mort la misericòrdia de Déu. Per això la litúrgia d’avui, tan ben preparada i que conté realment els cants i les pregàries que l’Església vol dir per un difunt, respira aquesta fe i aquesta confiança: “doneu-li Senyor el repòs etern”, “que el vostre amor la perdoni i la purifiqui”, “que la llum perpètua la il·lumini”, “acolliu-la”, “doneu-li la plenitud del Regne”, “que s’alegri per sempre en la pau de Crist”. Confiem que aquesta és la realitat de la Carmen i així ho preguem. Em deia el G. Andreu M. que sempre es va sentir orgullosa del cognom Reina, de la seva mare. La nostra pregària és la confiança que la Mare de Déu, Reina del cel, l’ha cridada a ser reina, com ho som tots els batejats, que participem de Crist, profeta, sacerdot i rei! És la dignitat que tenim com a fills de Déu i que és bonic observar que la Carmen es feia seva, pensant en la seva pròpia mare.
I, a més, en una assemblea com aquesta, ho fem cantant. Perquè la música expressa millor la nostra fe. I perquè la música, el cant, la participació en la celebració a través del cant ha estat important almenys en una part d’aquesta família i, per tant, també en la vida de la Carmen, que observà aquesta activitat i hi participà des del seu lloc.
Continuem doncs aquesta celebració. Jesús abans de morir, quan se situava en aquesta relació final amb Déu, va voler fer això que estem fent aquí: reunir els amics, i lliurar-se ell mateix, en el seu cos i la seva sang. Ens va dir a més que els recordéssim sempre d’aquesta manera i l’Església ha unit a la celebració de l’eucaristia el record dels seus estimats difunts. Fem-ho ara doncs en memòria de la Carmen.
* * * *
Paraules d’Andreu
Funeral de la Sra. Carmen Motos Reina
La Sénia, 29 de desembre de 2025
Darrerament. he llegit tot sovint notícies que parlen que tal o tal altre negoci, de més de cent anys, han abaixat la persiana, avui també podem dir que la nostra mare, de cent tres anys, quasi cent quatre, també ha abaixat la persiana; ara ja descansa.
Vull agrair, en primer lloc, al Pare Abat, per haver vingut a presidir la missa exequial; i a mossèn Xavier per totes les facilitats que ens ha donat per organitzar-ho tot.
Gràcies a tots. Gràcies a la coral, que la mare va escoltar tantes vegades, en concerts de la coral i també de l’escola de música, i amb qui vam celebrar d’una manera especial els 98 anys i després els cent anys.
Gràcies als qui heu vingut de fora, molts dels quals sou de Trobades de Cant. Recordareu que moltes vegades us parlava de la mare, a les meves classes, en el context de com ha de ser un director: una persona respectuosa amb els altres, exigent però també sol·lícita. La mare tenia la virtut d’oferir-nos allò que necessitàvem abans que li ho demanéssem; ella ja sabia què ens feia falta. I així és com ha de ser una bona mare, un bon professor, un bon mestre, que té la sensibilitat de veure el que necessiten els fills o els alumnes sense que ho hagen de demanar.
Al llibret que us hem donat i que serveix de recordatori, hem posat a la primera pàgina un codi QR. Si l’obriu, veureu que us porta a un escrit que Joventuts Unides va fer quan la mare va complir 98 anys. És un escrit que parla d’ella i hi hem afegit algunes fotos més dels últims anys, dels seus aniversaris i de les feines quotidianes que anava fent.
Al final del llibret trobareu una imatge de les dos Santes de la Puebla, el poble de la nostra mare. Nosaltres vam vindre d’Andalusia i ens vam sentir molt ben acollits. Creiem recordar que el pare hi va tornar a Andalusia una sola vegada; sempre deia que allí no hi teníem res ni ningú, que tot el que teníem, família, casa, amistats, tot estava aquí.
La mare parlava de les Santes de la Puebla, ens explicava històries, i en tenia un record i una veneració especials. Ella sempre va parlar en castellà, però no es va fer repetir mai cap paraula per no entendre-la en català. Penso que va ser un exemple de persona que es va integrar sense que això vulgui dir perdre la seua manera de ser i els seus orígens. Vam estar pensant si, com a imatge final, posàvem la Mare de Déu de Pallerols, o la de Montserrat, però al final vam decidir posar les Santes de la Puebla; segur que a ella li hauria agradat.
Gràcies a tota la família, als d’aquí i als de fora. Tots hem fet el que hem pogut per cuidar-la. Sí que voldria fer una referència especial: perquè tots hem fet molt, però Mari molt més.
Gràcies a tota la gent per la vostra assistència, per les mostres d’afecte que ens heu fet arribar. Potser haureu trobat la missa una mica llarga, però podríem dir que l’hem volguda fer “a la montserratina”, amb els cants i la litúrgia que es fan a Montserrat.
Moltes gràcies a tots!
Comentaris