VIURE LA LITERATURA

ANNA, ESTER, MELANIE, SANDRA I SÍLVIA

(Durant el mes d'abril publicarem col·laboracions d'alumnes i exalumnes de l'Institut La Sénia que han participat en el Concert de Sant Jordi, del qual enguany celebrarem la 20a edició. Començarem sempre amb una citació d'algun dels textos llegits.)

CANÇÓ A MAHALTA 

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels. 

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. 

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau 

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-. 

      - MÀRIUS TORRES -

Delicadesa. Aquesta és la paraula que ens ve al cap al recordar Sant Jordi. Era tot un repte per a nosaltres participar-hi, ja que estem acostumades a un tipus de ball més fort i tècnic.

Sant Jordi era una actuació molt angelical allunyada del nostre dia a dia en la gimnàstica. Les veu càndides de la coral, el so expressiu del piano acompanyat de violoncels i violins... tot plegat creava una atmosfera molt acollidora que invitava a entrar-hi i a no sortir-ne mai. D’aquí la nostra responsabilitat com a ballarines de no pertorbar l’escena, de mantenir la sintonia i expressar només amb llenguatge corporal allò que deia el poema.

(Anna) “Recordo perfectament l’esforç que feia per no fer soroll al tocar el terra després d’un salt, els escenaris on actuàvem solien ser de fusta”

(Melanie) “La cinta era l’aparell que millor quedava amb la música, però també era el més sorollós al moure’l, per això sempre intentava fer els moviments més suaus”

Tot i estar acostumades a actuar en públic i a expressar-nos a través del ball, aquest tipus d’actuacions ens feien tornar a sentir els nervis com si fos la primera actuació pel fet d’haver de coordinar tots els moviments amb els qui llegien els poemes, els qui tocaven i els qui cantaven.

(Silvia) “Era una de les actuacions que requeria major concentració per quadrar totes les intervencions, havíem d’estar molt atentes i controlar els nervis”

A més, no només ballàvem, també recitàvem parts de poemes, per tant el grau de concentració havia de ser més elevat. El fet de canviar ràpidament de ballar a recitar desconcentrava, ens feia estar uns moments en blanc.

(Sandra)” Quan vaig tenir més nervis va ser en el poema  El comte Arnau de Joan Maragall on cadascuna dèiem una frase immediatament després de ballar per tancar l’obra”

Un cop acabat l’acte, els aplaudiments del públic ens envaïen i els nervis es convertien en satisfacció, tot plegat es quedava en una experiència única que encara ara ens fa entendrir.

(Ester i Anna) “Recordem amb especial simpatia la segona part d’aquesta estrofa de Cançó a Mahalta que era el climax, l' in crescendo que ens feia posar els pèls de punta, fins i tot ballant i després d’haver-ho assajat mil cops”

Sant Jordi és una forma d’apropar-se a la literatura, de formar part d’ella, de comprendre-la i de respectar-la. Vam participar en diverses edicions, però la que recordem amb més afecte és la de Màrius Torres.  D’una manera o altra, tots ens posàvem en la pell de l’escriptor i compreníem l’ús de la literatura com a via d’escapament, molts cops de malalties com la tuberculosi.

(Ester) “Sant Jordi no només ens feia entendre la literatura, sinó també viure-la”.

Melanie Bel, Sandra Mestre, Ester Montesinos, Sílvia Serrano i Anna Tolosà.