UNA AUDICIÓ PER PROVAR SORT
RUT QUERALT VINYALS. Tampere (Finlàndia)
A dalt de tot de la facultat hi ha una petita capella. La universitat de Tampere ofereix aquest espai per a tothom qui hi vulgui anar a resar o, simplement, desconnectar. Fa un parell de setmanes hi vaig anar a fer una prova per entrar a la coral, a la TAMPEREEN YLIOPISTON LAULAJAT. Tenia molt clar que volia conèixer la vessant musical dels finesos, de la ciutat i del país, així que vaig pensar que havia de provar sort i anar-hi.
 |
| Rut Queralt i Júlia Vidal, cantaires de la coral de la Universitat de Tampere durant la seua estada d'Erasmus. |
Devíem ser una trentena de persones fent cua per a l’audició, que consistia a cantar una cançó (la que cadascú volgués) i fer uns exercicis d’afinació amb el piano. La directora, dos membres de la coral i jo, allà al mig, preparada per cantar la Cançó de bres per a una princesa negra. Vaig estar indecisa a l’hora d’escollir-la, però quan se’m va ocórrer ho vaig tindre clar a l’instant. Havia de ser una peça que hagués cantat infinites vegades i la lletra de la qual em sabés sense haver-la de pensar, així que aquesta complia tots els requisits. Després, intervals entonats i escales cap amunt i cap avall, per saber quin registre s’adequava més a la meva veu. Per acabar, la cançó de Frère Jacques a cànon.
En sortir no les tenia totes, la veritat. Molta gent i poques places (bàsicament necessitaven tenors i contralts), així que tot depenia de com ho haguessin fet la resta dels cantaires que s’hi presentaven. Van ser ràpids, però. L’endemà vaig rebre un correu confirmant-me que m’havien acceptat de soprano, de manera que dimarts passat vaig anar al primer assaig.
 |
| Sala d'assaig de la Tampereen Yliopiston Laulajat a la Biblioteca de la Universitat. |
Estiraments durant un quart d’hora i després escalfem la veu. Comencem l’assaig i ens col·loquem per veus. Una cançó en anglès i l’altra en finès, però el mateix procediment per aprendre-les: comença la veu que porta la melodia i després, a banda, es treballa l’acompanyament. Es repeteix indefinidament un mateix compàs i, quan sona com cal, llavors es continua fins al final. Amb una hora, més o menys, ja vam tenir la primera obra preparada. Arriba la pausa, que anomenen coffee break. Preparen un berenar i descansen una estona. Un quart més tard, i amb una puntualitat impecable, tornem cap a dins i emprenem la cançó en finès.
Què em sorprèn? El silenci. No sabia si estaria permès tenir el mòbil als assajos, però veig que sí. De fet, quan acabem d’assajar la nostra part, tothom agafa el mòbil. Llegeixen les notícies, miren fotografies... el que sigui, però estan atentes en tot moment per saber quan els toca cantar. No cal que la directora els digui res, ni els han de demanar silenci en cap moment.
És el primer assaig només. Encara queden molts dimarts de retrobament per cantar, per menjar, per riure i xalar. Però no tinc cap dubte que vaig fer bé d’apuntar-m’hi.
 |
| Tampereen Yliopiston Laulajat (Font: https://www.tyl.fi) |
Enllaços relacionats:
Comentaris