LA VIDA MUSICAL

De -
MARC PEPIÓ
Hola! Tot va començar el 2004, quan jo tenia sols quatre anys i els meus pares em van apuntar a l'escola de Joventuts Unides per practicar una de les poques coses que faig bé i que m'agraden: la música; en especial, l'instrument anomenat guitarra.

Trobada d'Aules de Guitarra organitzada per Joventuts Unides (abril 2016, Casa de Cultura). D'esquerra a dreta: Bea Vericat, Albert Queralt, ... Àngel Pago, Joel Llobregat, Oriol Martí, Albert Abella, Marc Pepió i Quim Ferrer, dirigits per Mari Carmen Segarra.
No sé per què m'agrada la guitarra, però el que sí que sé és que sempre que ha sonat alguna cançó, sempre he cantat la melodia de la guitarra. Ara mateix, per a mi la guitarra ho és tot. Fins i tot he estat més pendent de la música que dels estudis i he arribat a deixar-me la música per centrar-me en els estudis, però no va ser una bona idea ja que vaig començar a no preocupar-me per res. El que jo pensava era: "Per a què he d'estudiar si ara que no faig música no hi ha res que em motive ni que m'ajude a crear un objectiu ni una finalitat a la vida?" Els meus pares van patir molt quan jo em preocupava, però jo en el meu interior sé que ells no van patir tant com jo. Al final, van decidir que, si el que jo volia era realment anar a música, m'hi apuntarien a canvi que jo em tornés a centrar en els estudis.  Avui no em puc imaginar la meua vida sense música, seria una cosa catastròfica.

Marc Pepió a l'audició de Nadal 2015.
Als dotze anys vaig tindre una de les oportunitats més clares de la meva vida: em vaig plantejar d'anar al conservatori del Liceu de Barcelona. La meua resposta va ser que no i m'hi he repensat moltes vegades. Vaig pensar en els meus pares i en el fet que hauria hagut d'estudiar allí, i no em va fer gràcia, ja que no tindria amics. Però va ser la resposta d'un nen que ara no sé qui és. Ara no m'ho hauria pensat gens ni mica. Ara he viscut una mica més, he madurat una mica i ja he vist que els estudis no em van gaire bé. Són moltes les raons per les quals ara mateix diria que sí i ho deixaria tot pel que realment m'agrada.

Una anècdota que em va passar: Un dia em vaig desmaiar, no sé per què, i em feia molt de mal el pit. Vaig anar a l'habitació i em vaig posar a tocar la guitarra. No em va deixar de fer mal el pit, però va ser llavors quan vaig saber que tocant la guitarra i fent música, creant melodies, em sentia millor físicament i interiorment. Aquest fet va impressionar els metges, els meus pares i a mi mateix.

Ara sé que, quan siga gran, em dedicaré a la música professionalment; o almenys ho intentaré.

MARC PEPIÓ
Exalumne

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

PUJA LA NIT COM UN HIMNE DE SAFO. Record i agraïment d'un Concert de Sant Jordi

De -
Imatge
 ROSA VINYALS   "Puja la nit com un himne de Safo..." Em ve al pensament aquest vers, tan meravellosament recitat --declamat-- per Dragos Bandi, perquè amb ell iniciava el record i la reflexió. "Refaig un vell camí familiar, / us recorde, / us evoque, / us necessite cada dia més, / la vostra callada companyia mentre escric", llegia Jan Ariño. Molt hem viscut junts. Hom podria dir que tota una vida. Gairebé. Recordo un moment, potser del primer any de formar part de Joventuts Unides. Estàvem al xalet de Julio Allepuz i Mari Tere Garcia. Celebràvem alguna cosa, no sé què, però hi érem la coral de llavors, força nombrosa. Jo devia tindre, potser, divuit o dinou anys... o disset. Hi era, és clar, Maria Unió. Jo havia "escrit" un "poemeta" (no se li'n podria dir ni això) i, és clar, em van dir de llegir-lo. Deia coses com: "Que, quan un de tots riu, / qui riu? Tots. / Que, quan un de tots plora, / tots amb ell. / Que sou part de ma vida, / sí
Continua llegint

MUNTANYES DEL CANIGÓ

De -
Imatge
El Canigó és el cim més emblemàtic del Pirineu .  El massís del  Canigó , de més de 2.700 metres, és la serralada pirinenca més propera a la  Mediterrània . Se situa a la  Catalunya Nord , damunt les planes del  Conflent  i el  Rosselló , d'una banda, i del  Vallespir  i de l’ Empordà , de l'altra. Avui  ens plau de recordar diverses referències musicals -o no- al Canigó. Canigó i presseguers. Vinçà (Co nflent).  Foto: Alain Ortiz  ( Font: Aleix Renyé, twitter) Les dues cançons tradicionals més conegudes que fan referència al Canigó,  Muntanyes del Canigó   i  Muntanyes regalades , tenen en comú els versos inicials: "Muntanyes del Canigó, / fresques són i regalades...", "Muntanyes regalades / són les del Canigó...". De totes dues se n'han fet nombroses versions. La versió que cantem nosaltres de Muntanyes de Canigó és un arranjament per a quatre veus (SATB) de Nadal Puig . S'hi expressa la solitud i l'enyorament d'un enamorat, a
Continua llegint

... ON SIGUEU, CANTEU I FEU CANTAR!

De -
Imatge
  MERCÈ CANO i NOGUÉ     (Encara en relació amb el lliurament dels Premis Clavé 2023, us oferim el parlament que hi feu Mercè Cano, presidenta del Moviment Coral Català, una confederació de diverses federacions corals de Catalunya. Li agraïm que ens permeti publicar aquestes encertades paraules, que subscrivim plenament.)      Bon vespre a tots i totes, Avui hem lliurat els Premis Clavé corresponents a l’any 2023. Al llarg de l’any s’han fet moltes activitats corals de tot tipus arreu del territori i aquí s’han triat uns guanyadors i guanyadores d’entre els molts candidats i candidates presentats. Però, segur que encara hi ha grups corals que no han estat presentats. Al llarg de l’any aneu pensant en quantes actuacions protagonitzeu o aneu a veure i feu-ne un llistat per poder presentar candidatures el proper any. Donarem més feina al jurat, però podrem presentar un ventall encara més gran del que es canta a Catalunya. Aquí, entre nosaltres, hi ha gent que canta, que fa cantar i que ga
Continua llegint

JOVENTUTS UNIDES, PREMI CLAVÉ 2023

De -
Imatge
L'ESCOLA DE MÚSICA JOVENTUTS UNIDES és distingida amb el Premi Projecte Transformació Social en la sisena edició dels Premis Josep Anselm Clavé de la Música Coral a Catalunya Divendres passat, 17 de maig, va ser una data destacada i emotiva per a Joventuts Unides. Anàvem a Sant Sadurní d'Anoia per assistir a la Gala de lliurament dels Premis Josep Anselm Clavé de la Música Coral a Catalunya en la seua sisena edició i el motiu no podia ser un altre: el jurat havia concedit un premi a Joventuts Unides. A més de l'agraïment i l'alegria que sentíem, vam poder gaudir d'una gala en què es van destacar molts noms del món coral (compositors, directors i cors) i moltes associacions de música i cultura tradicional. Tot plegat un exemple del ric teixit associatiu i de la vitalitat de la cultura tradicional i popular a Catalunya.  A la Gala hi va assistir una àmplia representació de la música coral i dels Cors de Clavé, i va comptar amb l'assistència destacada de l' H
Continua llegint

ANSELMO: EL CAMÍ DELS HEROIS

De -
Imatge
Avui la Sénia s'ha llevat trista . Ahir els diaris digitals donaven la notícia, i la tele se'n feia ressò: havien mort tres catalans a Geòrgia per causa d'una allau mentre practicaven esquí de muntanya. Tristor. Pena. Al matí hem sabut que un dels tres esquiadors és Anselmo Ramírez . Anselmo el coneixem, com coneixem tota la seua família, la major part de la qual viu a la Sénia. El cor se'ns ha fet més petit. Dol més. El dia ja no podrà ser alegre a la Sénia. Ja fa temps que pensàvem que, en aquest blog, caldria parlar de la  gran família Mestre, els Torreta, que pervenen de Vallibona,   per la importància que han tingut i tenen per a l'entitat. Des de  Gregori Mestre ,  tants i tants anys vinculat plenament a pràcticament totes les seccions de l'entitat, fins a  Abril Fabregat ,  que ara té cinc anys, tots els cosins de la família han passat per Joventuts Unides en un moment o altre, amb més o menys vinculació, i cadascun d'ells es mereixeria un a
Continua llegint