EL REGAL

NÚRIA TOMÀS

Acabant-se l’any del 50è aniversari i després de molts mesos de tindre un text començat, em decideixo a reescriure i acabar l’escrit sobre el meu pas per l’escola de música. Començaré pel final, per quan fa dues setmanes, al costat de ma germana, mon germà a l’altra punta però ben a la vista i Núria Villalbí a dos cadires de la meua, vaig agafar la flauta per primera vegada en molts anys i vaig notar com se’m posava la pell de gallina al fer anar els dits, maldestres en més d’un passatge, per què no dir-ho, i sentir l’olor d’aquella fusta càlida i vibrant, talment adormida. Els aplaudiments i les mostres de satisfacció no es donaven debades, els records estaven a flor de pell. I uns records no es mostren d’aquesta manera, emotius i orgullosos, si no hi ha alguna cosa que els ha creat.

Les tres mosqueteres.

Records? Imatges? Puc enumerar-ne de tot tipus: l’olor de puro de mossèn Sunyer, els globus d’aigua a la sortida, la cortineta de la porta d’entrada marcada al coll per una impetuosa sortida, el piano amb les dents corcades, el te i les pastetes que Andreu ens preparava de tant en tant, “Marieta posa un peu aquí, Marieta posa un peu allà...” (no us penseu que no l’he cantat com els peixos mentre escrivia aquesta línia). Remuntant-me als inicis, als 4 anys i següents, les imatges són llunyanes, però nítides de totes maneres: haver d’escollir instrument (feina àrdua quan no tens les coses clares. Fent un incís, encara és ara que veig pares decidint l’instrument del fill i oposant-se a desitjos manifestos, cosa que considero un profund error). Dit això, continuo: les primeres classes de piano, el director melenut dirigint el “Tirant lo Blanc”, l’orgue, la companya que se’n reia de mi perquè durant el moment que Andreu va explicar les 3M i 3m estava amb el cap a tres quarts de quinze i després em va costar entendre-les, la flauta dolça ben escalfada entre les nostres flonges robes. Més tard, però, va vindre la feina més dura i tanmateix més gratificant: les hores d’assajos i els viatges del conjunt instrumental, l’enregistrament del CD, compaginar el piano, el violí, les classes d’harmonia i d’història amb els altres estudis mentre la majoria de companys anava plegant veles. Només ens vam quedar les “tres mosqueteres”. Tot i que l’adolescència donava per a saltar-nos més d’una classe (no ho diré molt fort, que prou els costava a mons pares pagar les mensualitats), als 18 anys encara seguíem allí, al peu del canó. El temps passa i els anys s’empenyen, els interessos canvien i les necessitats encara més. La cara d’Andreu en dir-li que em deixava la biologia per dedicar-me a la música, després del que tant m’havia insistit, pagava quartos. Van ser temps durs i de forts dilemes personals i el fet que un treballador d’un banc em preguntés si era filla de Plàcid, la que volia deixar-se la carrera per estudiar música i en confessar-me culpable em digués amb tota la barra si ja m’havia plantejat com arribaria a finals de mes no facilitava les coses. Però la família i Andreu em van recolzar i a partir de llavors vaig passar d’alumna a professora. Per enèsima vegada l’escola estava allí, desplegant els seus tentacles i teixint un entramat vital.

Les primeres classes amb els xiquets de 4 anys. (2002)

La marxa d’Andreu, tot i que potser no ho semblés gaire, jo sóc així, va ser un cop dur. S’havien acabat els viatges a Ulldecona ben d’hora al matí per a donar classes (després el company de viatge va passar a ser Albert), els croissants al bar i les rodes punxades al Barri. Les responsabilitats, com fer-me càrrec de la coral polifònica, es van sobrevenir com una onada espumosa carregada d’oportunitats i pors. El que havien de ser 4 mesos es van convertir en 7 anys. 7 anys de contacte amb persones meravelloses, d’aprenentatge, de potser ser una mica massa exigent? La gent de la coral ja em perdonarà, però ningú em traurà la satisfacció i l’orgull pels meus cantaires quan vam aconseguir cantar la famosa Estaca en versió “mode expert”, Jesucrist Superstar, El Fantasma de l’Òpera i tantes altres fites.

Dirigint la coral polifònica, amb Rossend Aymí al piano.

I entre tantes imatges glorioses, no me’n puc deixar alguna per surrealista, com fer de “bombera”  al grup dolçainer i el trio format per Gregori, mon germà i una servidora anant a tocar diana un dia de festes qualsevol amb una barreja del Casino per esmorzar.

No acabaria, perquè mitja vida dóna per a molt, però llavors potser un llibre seria més adequat que aquestes resumides memòries. De cadascun dels records en faig un regal. Però el regal principal, el regal en majúscules, encara no l’he anomenat. I no és l’amor per la música. Hi caldria un matís. El primer dia que vaig entrar, atemorida, menudeta i vergonyosa, per la porta de la casa parroquial vaig començar a desfer el llaç. En obrir la caixa, hi vaig trobar un tresor: l’amor per la BONA música, l’amor per la qualitat, per la senzillesa i el respecte pels instruments. O potser crèiem que l’acte discret d’Andreu de passar una ploma amb un oli especial amb olor de carlota per cada flauta al començament de cada curs quedaria esborrat de la memòria per simple i insignificant? Tot té un abans i un després, i el primer que vaig pensar en agafar la flauta la setmana passada va ser: “Fa massa anys que no se li posa oli, pobreta”.

Tocant el violí en un concert de Nadal.

El meu menudet no podrà crear el mateix tipus de records, perquè les circumstàncies de la vida m’han portat a un altre lloc. I la veritat sigui dita: costa de trobar una escola de música com Joventuts Unides. El greu que em sap és proporcional a les gràcies que donaria a l’escola per tot el que m’ha donat, per tot el que ha creat en mi i el que va fer brotar. Perquè la frase de mon pare mig enfadat “I lo pròxim que serà? La trompeta?!” quan vaig comunicar a casa que volia començar a tocar el violí, tenia fonaments. No per la trompeta, clar, però sí pel fet que quan estàs immers en la música, mai no en tens prou. Quan vaig entrar per primera vegada, em van donar una caixa amb una llaçada. Quan en vaig sortir uns 25 anys després, la caixa ja no tenia la mateixa forma. Ell llaç s’havia convertit en artèries i el contingut en la sang que encara ara m’alimenta. Gràcies.

NÚRIA TOMÀS ALBIOL

Ex alumna, cantaire, mestra i directora de la coral polifònica.