MARISA VALLS, L'ÀNGEL

De vegades l’ànima, etèria i incorpòria, no pot fer més que plorar. I les llàgrimes, invisibles i intangibles, llisquen i llisquen sense parar. Sense aturador. Sense fi. És el dolor profund, el dolor infinit. El dolor per la mort d’un àngel.

Per què les persones bones ens deixen tan prompte? És la pregunta sense resposta. Marxen. I nosaltres restem. Amb les nostres ridícules enveges, els nostres petits orgulls, els nostres dissimulats egoismes… Nosaltres restem, més desemparats encara. És la inexplicable mort dels innocents, que ens fa pensar que necessàriament ha d’haver-hi un Cel, perquè necessitem creure que hi ha una mica de justícia i que, finalment, aquestes persones seran felices en un lloc eteri, incorpori, invisible i intangible on no caben les nostres misèries terrenals de cada dia.

I, mentre, les llàgrimes van baixant van baixant… perquè Marisa Valls, un àngel, ens ha deixat. 

Coneixíem Marisa de fa una pila d’anys, de quan ella era cantaire dels Petits Cantors de Tortosa en l’època en què Andreu Martínez n’era el director. Andreu, mestre com ningú a l’hora de teixir teranyines d’amistats i entramats de relacions i companyonies, va portar Marisa a la Sénia. I Marisa va participar en nombroses activitats i concerts nostres: com a cantaire (recordem el viatge de la coral polifònica a Munic el 1986), com a alumna del curs de direcció (l’Aula Permanent de Direcció Coral), com a intèrpret i professora ocasional amb el seu instrument, la flauta de bec .

Alba Tomàs, Alba Caballer i Marisa Valls, durant l'estrena de la cantata Ratapasteres (2007)

Ningú dels que l’hem coneguda i hem compartit estones i activitats amb ella no podríem recordar un moment en què el seu rostre no transmetés bondat. Marisa sempre et rebia amb un somriure comprensiu, amb una paraula amable. Discreta i calmada, capaç i brillant. Sempre.

Avui hem sabut que Marisa ens ha deixat, massa jove, després d’una llarga lluita contra el càncer. I sí, avui la vida és més trista i més grisa, i el sol no lluu tan brillant. Ara ens tocarà a nosaltres de fer la vida una mica més bonica i potser, tot recordant-la, haurem de fer més somriures bondadosos i amables per omplir l’absència dels seus. 

A la Coral tornem a assajar la magnífica peça “Que sigui la meva ànima…”, amb música de Josep Ollé i Sabaté sobre un poema de Màrius Torres. Màrius Torres va morir de tuberculosi el 1942. Tenia 32 anys i en feia 7 que estava malalt. Avui recordem un fragment d’aquest poema com una pregària. Per Marisa. Per tots nosaltres.

Que sigui la meva ànima, la corda d’un llaüt

per sempre igual i tensa

i que el destí no em pugui arrencar, decebut,

sinó una sola nota, invariable, immensa. 

Activitats i concert de fi de curs (2002)

Estada a Paüls amb el conjunt instrumental (2010)

Directors i alumnes participants al curs Aula Permanent de Direcció Coral (1989)
Entre ells, Marisa Valls i la seua germana, Esther Valls.