SENTIA QUE EL TEMPS EM PERTANYIA. Sandra Capitan.
(Una nova col·laboració d'exalumnes de l'Institut al voltant del Concert de Sant Jordi.)
PRESÈNCIA
Com si
les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin,
com antany, aturar-se amb amor,
em plau,
quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu
record es mou en la penombra clara...
Torno a
sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En
mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ata
t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una
ràfega ardent del teu antic perfum!
Els
records, els sentits, tota la meva vida,
callen,
davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et
persegueix en el silenci on et reculls.
Si ara
estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te
encara, somni de cada dia.
Però ja
no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.
MÀRIUS
TORRES (24 de gener, 1938)
Després de llegir aquests versos, sembla com si fos ahir
quan trepitjava l’escenari, amb un nus a l’estómac format per una barreja
d’il·lusió i nervis per la pressió de recitar-los en veu alta, al davant d’un
públic heterogeni que restava a l’espera d’aquestes paraules, que arriben a
omplir tota l’ànima de qui les escolta.
D’entre el públic, sempre hi havia un moment on m’aturava
a observar les cares conegudes, buscant aquell somriure de complicitat que
donava la seguretat per començar amb la lectura o amb la interpretació.
Silenci. Era capaç d’escoltar els propis batecs del cor,
amb un ritme suficientment ràpid com per poder fugir corrent en un moment o altre de l’escenari.
 |
| 2012. Lleida. Recitant el poema davant la casa on havia nascut Màrius Torres. |
Un cop havia començat, sentia que el temps em pertanyia,
que havia de transmetre tot allò que m’havia aportat aquesta experiència, aquests
dolços versos, aquest moment present ja passat.
Fugida dels meus llavis l’última paraula del sonet,
mirava al públic esbossant un somriure difícil de dissimular, omplint
profundament d’aire els pulmons i amb la gran sensació de satisfacció.
No obstant això, ja fa cinc anys que vaig tindre l’oportunitat
de recitar aquests versos de Marius Torres, l’any 2011. Cinc anys que es
tradueixen en milers d’aprentatges nous, d’il·lusions compartides amb els
amics, de nous reptes, de tants somnis complerts i per complir… anys que em
separen d’aquest precís moment, però que es lliguen amb tot allò que estimo i
que m’ha acabat definint com la persona
que sóc ara.
Tots els dies de treball i d’assajos havien de donar els
seus fruits durant les vesprades en què celebràvem i celebrem el concert de Sant
Jordi i, de fet, així era, ningú no quedava indiferent davant d’aquesta exposició
de literatura, cultura catalana, dansa i música.
 |
| 2014. Maria Mingorance i Sandra Capitan recitant el poema "Ara mateix" de Miquel Martí i Pol. |
Actualment, em sento molt feliç de veure que la tradició
continua, amb cares noves i inquietuds característiques i úniques però, al
mateix temps, tan semblants a les de tots els que hem passat per aquí. Tanmateix, tot això ha sigut possible gràcies a una persona tenaç, defensora de
la parla i la cultura catalana i amb la gran capacitat de motivar i de
transmetre aquesta mateixa passió als alumnes.
Gràcies.
SANDRA CAPITAN
Exalumna de l'Institut La Sénia
Comentaris