PUJA LA NIT COM UN HIMNE DE SAFO. Record i agraïment d'un Concert de Sant Jordi

 ROSA VINYALS  

"Puja la nit com un himne de Safo..." Em ve al pensament aquest vers, tan meravellosament recitat --declamat-- per Dragos Bandi, perquè amb ell iniciava el record i la reflexió. "Refaig un vell camí familiar, / us recorde, / us evoque, / us necessite cada dia més, / la vostra callada companyia mentre escric", llegia Jan Ariño.

Molt hem viscut junts. Hom podria dir que tota una vida. Gairebé. Recordo un moment, potser del primer any de formar part de Joventuts Unides. Estàvem al xalet de Julio Allepuz i Mari Tere Garcia. Celebràvem alguna cosa, no sé què, però hi érem la coral de llavors, força nombrosa. Jo devia tindre, potser, divuit o dinou anys... o disset. Hi era, és clar, Maria Unió. Jo havia "escrit" un "poemeta" (no se li'n podria dir ni això) i, és clar, em van dir de llegir-lo. Deia coses com: "Que, quan un de tots riu, / qui riu? Tots. / Que, quan un de tots plora, / tots amb ell. / Que sou part de ma vida, / sí que ho sou / de debò. / Que sou part de ma vida: / la millor."

Entre aquell moment i avui han passat quaranta anys. Més i tot. I no he pogut --ni he volgut-- deslligar-me mai del compromís que vaig afagar en entrar a formar part de la coral. Viure tants moments junts, amb vatros, amb els que ja no hi són; sempre amb germanor, amb generositat, amb alegria sana, assolint junts grans projectes, formant-ne part... Com Albertina Llobregat, com Daniel Cervera i Emilia Balada, com Joan Segura, o Elena Garcia, o Palmira Artigas..., per dir els que ara mateix són els més veterans i que ens representen a tots: per a mi també és molt difícil deixar de ser de Joventuts Unides. 

Quan al final del Concert de Sant Jordi d'enguany, dedicat a Vicent Andrés Estellés, em vau regalar un ram de roses i un escrit, tot i que potser va semblar que no ho agraïa prou, no era aquesta la meua intenció sinó tot al contrari. Justament, els versos d'Estellés m'havien empès a voler passar més desapercebuda del que habitualment ja vull passar: "i tot amb el seu nom petit en minúscula" o "i que ningú no sapigués mai quin és el seu nom, / com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada". En aquesta ocasió, una mena de final d'etapa per a mi, jo no volia tindre cap protagonisme i havia previst que Alba Català, la presentadora, llegís tota la part dels obsequis. I per això, i per no allargar el concert, i perquè no sé improvisar, no vaig fer la intenció de dir cap paraula. Què hauria pogut dir per no allargar-me? Què, prou profund, prou sincer?

De fet, dies abans havia pensat que era jo qui us havia d'agrair tantes coses a vatros. ¿Quantes entitats coneixeu avui en dia que facen elles mateixes els piscolabis? Em penso que, llevat de la Coral Polifònica Joventuts Unides, això ja ha passat a la història. Però té!, natros encara fem cocs, truites, pizzes, crestes que volen, entrepanets... o portem begudes i cava, o aperitius i picadetes comprades per a l'ocasió... o pastissets... o copes reaprofitables... Aquesta vegada, que era un concert de tots però que jo em sentia una mica com una mena d'adéu meu, encara us ho agraïa més. Vaig agrair-ho profundament a Alba Tomàs, que potser hi va participar recordant els anteriors Sant Jordi en què havia llegit, tocat o cantat. I a tots els alumnes, amb Dragos, que potser va vindre per aquest mateix motiu; o fins i tot a Gerard Toset, que va vindre de públic perquè no havia pogut estar a cap assaig, però va vindre. I als xiquets de les corals infantils, al grup de cambra i als dolçainers. I a les xiquetes del Club de Rítmica. I a Oriol Amat, "podries gravar, si us plau, aquest concert tan especial?". Vaig agrair-vos a vatros, els amics cantaires, amb Oriol Plans al capdavant (com abans amb Andreu Martínez, Núria Tomàs o Josep Ollé), que m'hagueu deixar fer sempre el que he volgut, el que m'ha agradat fer... La meua vida l'he dedicada a la meua cultura, a la meua llengua i a la literatura que s'hi ha escrit. I el Concert de Sant Jordi ha significat una manera més de fer arribar cultura, llengua i literatura al poble. Però el que està clar és que, sola, no ho hauria pogut fer mai.

Per això, el poema "Inici de càntic en el temple", de Salvador Espriu, que vau triar per emmarcar-lo i obserquiar-me'l no podia ser més encertat; jo mateixa havia triat expressament aquest poema com a missatge final del concert, uns versos que voldria pensar que m'han estat guia i senyera durant els anys de treball com a professora de català: "Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa." i "Ara digueu: ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble."

Alguna cosa de ben important deu ser Joventuts Unides que en som tants que ens l'estimem tant. Amb el risc d'esgotar-vos, alguns, d'energia i de paciència, ho sé. Per això, alhora que us vull agrair profundament el magnífic ram de roses (amb eucaliptus, que Neus Ferré sap prou bé que m'agrada molt) i el poema emmarcat, regals que tan feliç em van fer i que no sé si mereixo, us demano, a tothom que us estimeu Joventuts Unides, que no l'abandoneu mai. Que hi treballeu, que us hi impliqueu. Els temps són difícils, no és pot dir una altra cosa, però aquest sentiment, que naix d'una manera de ser i de fer, d'un tarannà que ens caracteritza, a la gent de Joventuts Unides, i que no tenen altres entitats, és el que ens dona valor, el que ens fa grans: un projecte que es mereix continuar endavant en benefici nostre, dels nostres fills i nets, del nostre poble i del nostre país. 

Visca Joventuts Unides!