EL DIA QUE SERGI SE'N VA ANAR A PEGAR UNA VOLTA

Aquell dia, Sergi es va despertar com sempre i va fer la xerradeta amb Amparín com solien fer abans de llevar-se. Amb Amparín la de la corseteria compartia la seua vida; n’havien passat de tots colors, situacions ben complicades, de salut especialment, però havien tingut el coratge de tirar endavant, sempre. Aquest novembre celebrarien els seus seixanta anys de casats, amb complaença i alegria. 

Aquell matí, Sergi es va notar tot de cop una mica marejat i, mentre Amparín trucava als fills per avisar-los, es va sentir defallir. En canvi, ell havia pensat de fer com cada dia: aniria a buscar els nets per portar-los al futbol i al mateix temps ja estiraria les cames. Mentre hi aniria, xino-xano, pensaria en la seua vida.

Tres dels tenors de la coral: Albert Queralt, Josep Queralt i Sergi Almuni.

Sergi/Sergio Almuni Esteller era net del mestre Esteller, Joan Baptista Esteller i Esteller, fundador de la Banda de Música de la Sénia. Tanmateix, la seua afició a la música la va desenvolupar a Joventuts Unides, pràcticament des dels inicis de l’entitat. Sergi era tenor, va ser cantaire de la coral durant quasi quaranta anys i se sentia part de l’entitat, compromés i complidor amb tot el que calia.

Una de les primeres fotos de la coral polifònica. Veiem Sergi a la fila del darrere amb ulleres fosques.

Actuació de la Coral Polifònica al Parc. Sergi, el primer per l'esquerra de la fila del darrere.

Celebració del 25è aniversari de Joventuts Unides. Homenatge als quatre presidents fins aleshores: Josep Antoni Tíscar, Felisa Tomàs, Daniel Cervera i Sergi Almuni.

Sergi recordava l’ambient dels primers temps, amb poca gent i molta voluntat, i l’entusiasme i la gosadia d’Andreu, a qui tots els cantaires seguien confiats. Recordava la seua etapa de president de Joventuts Unides, rellevant Daniel Cervera. Quins temps! Si n’havien fet de viatges, concerts, intercanvis, acolliments, celebracions… Va ser memorable! ¿Com s’hauria pogut imaginar rebre tota una orquestra de joves músics de Munic i cantar una peça com el Magnificat de Vivaldi amb ells? En recordava els assaigs, intensos, amb l’energia d’Andreu que els feia traure totes les seues possibilitats com a cantaires. I l’admiració que va causar l’orquestra a l’església, amb espineta inclosa, i tot de violins, violes i violoncels. Per a aquells joves alemanys, la música era natural en les seues vides, com ho era estudiar o, per a alguns, parlar amb llatí.

I ¿qui podia pensar que l’any següent tota la coral viatjaria a Munic, com a tornada de l’intercanvi? D’aquest viatge en guardava tants de records que ompliria un llibre sencer, i tots ben gratificants! Perquè l’acolliment per part de les famílies bavareses va ser extraordinari. D’allí van portar l’espineta, que després tant havien fet servir. Llavors la coral era molt gran, però igualment eren tots com una família.

Albertina i Isabel interpreten el duet Esurientes amb la Jünge Munchner Symponiker (1985). Amb Sergi cantant de tenor.

Retall de diari a Munic amb un article sobre el concert de la coral a la capital bavaresa.

Sergi exercint de president, a l'intercanvi d'obsequis amb el director de la Jünge Munchner Symphoniker, sota la mirada entusiasmada de Joan Segura.

Havia deixat de ser president quan en va prendre el relleu Josep A. Tíscar. Recordava la rivalitat, sana i cordial, amb els baixos, que venia de lluny, pura broma de cada assaig. I recordava emocionat La Missió, la gravació del CD, tants i tants concerts amb el repertori de música de cinema. Per això, quan el mateix Tíscar i Marc Ortiz el van enregistrar per al vídeo commemoratiu de la inauguració de la nova casa de l’entitat, havia destacat aquesta època i, en especial, la relació tan estreta que s’havia creat amb els joves músics del conjunt instrumental. Tants viatges, tantes vivències, tants èxits compartits (perquè va ser tot un èxit), que va arribar a considerar aquells joves com si fossen de casa seua.

Després d’altres viatges encara (Hongria, Eivissa…), Andreu se’n va anar. La coral havia viatjat i actuat en diverses ocasions a Montserrat, per la relació que hi tenia Andreu, i Montserrat havia esdevingut un lloc conegut, entranyable. I va arribar el dia que Andreu s’hi va quedar. Recordava que, llavors, Jordi, el seu net (devia tindre onze o dotze anys), feien una colleta amb Pau Ortiz, Laia Reverté, Maria Mestre —que eren de la mateixa edat—, Alba Caballer, Alba Tomàs i Blai Tíscar, que s’hi van afegir. Tots ells van agafar el relleu d’Andreu i anaven a tocar a les misses. I mentrestant la coral va continuar amb Núria Tomàs de directora, amb la qual havia participat de l’intercanvi amb la coral de Lieja, a Bèlgica, un altre viatge per recordar. Encara havia viscut plenament el moment de la inauguració de la casa nova, havia cantat Ratapasteres, de Josep Ollé i Sabaté, i havia celebrat amb tothom a la plaça la satisfacció per la fita que havia assolit Joventuts Unides de tenir una casa.

Tres tenors a Batea en la visita a mossèn Suñé: Josep Queralt, Joan Segura i Sergi Almuni.

Però els anys passaven i a ell particularment se li plantejava un repte cada vegada més difícil: com a cantaire, havia cantant cançons en llatí, en francès, en occità, en portugués, fins i tot en alemany; però, quan l’anglès va anar ocupant més presència en el repertori, va significar una complicació que el va portar a pensar que potser era el moment d’aturar-se, que era el moment de deixar-ho. Cantar l’havia acompanyat durant bona part de la seua vida i sabia que les cançons no l’abandonarien mai.

I tanmateix, havia pogut participar encara d’un altre moment de la coral, ara com a espectador i acompanyant. Va viatjar a l’Alguer l’agost de 2014. Un més entre tots, perquè mai no deixaria de ser un cantaire més. Amb el seu net Jordi i amb els seus amics de sempre, Dani i Emília, amb qui van compartir camarot (menudet, no comprenia com hi havien cabut tots quatre!) i noves vivències. 

Viatge amb ferri a l'Alguer. Sergi amb Amparín, Daniel Cervera i Emília Balada.

Potser taral·lejant La sardana, eterna, El cavaller enamorat o Sant Martí del Canigó, en algun moment passaria per l’església i la veuria plena, amb els seus amics i coneguts, amb gent al carrer i tot. Hi serien Amparín, i Cris i Alfredo, sons fills, amb el gendre i la nora. I Jordi i Èric, sons nets. Tots tristos, molt tristos. S’adonava que era per ell que estaven tan tristos, però ell no hauria volgut mai fer-los patir, a la seua família. Comprenia que era perquè l’estimaven. 

I hi era la coral. És clar, no podia ser d’una altra manera. I Andreu a l’orgue, aquell orgue que havia vist inaugurar i amb el qual havien cantat a la Trobada General i grans peces, com el Magnificat de Rodamilans, amb el pare Cassià i el pare Gregori… Avui la coral cantava peces del repertori de música de cinema, El Cant dels Ocells, L’emigrant, La Senienca… i la que a ell li agradava tant, La vall del riu vermell. Comprenia que cantaven per a ell. En un silenci, Albertina Llobregat i Isabel Queralt interpretaven l’Esurientes del Magnificat de Vivaldi, com havien fet trenta anys enrere amb l’orquestra alemanya. I sabia del cert que cantaven per a ell. Va veure la cara apenada de Dani (poques vegades l’havia vist així); i els ulls tristos i emocionats de Joan Segura; i els ulls plorosos de totes les cantaires. I els de la seua família. I els de molta gent. Va comprendre que el seu camí havia arribat al final. Tanmateix, entre commogut, agraït, emocionat i una mica murri, va pensar que, si tanta tanta gent se l’estimava així, potser, de fet, ell no moriria mai.