MORRICONE, ANDREU, THE MISSION

Dilluns passat va morir el compositor italià Ennio Morricone. Com en altres moments, en casos de fets o persones amb una relació destacada amb Joventuts Unides, Andreu ens suggeria: "Potser mereixeria un comentari per part nostra"... Pel seu compte, a l'orgue de Montserrat, acabat l'ofici de vespres, Andreu li va retre el seu particular homenatge tocant i improvisant fragments de la banda sonora de la pel·lícula La Missió. 

Concert en commemoració al Centenari del Cinema. Església parroquial de la Sénia.

Hi ha records que no moren mai, que només desapareixeran quan desapareixerem nosaltres, i aquest és sens dubte el cas de La Missió. Si poguéssem guardar els nostres records en una ampolleta (com fa Albus Dumbledore, el mag bo de Harry Potter) i ajuntéssem els records de tots els participants durant aquells dos anys de la història de Joventuts Unides, obtindríem una visió completa d'emocions, satisfaccions, èxits, relacions, viatges, anècdotes, assoliments, vivències, nits de treball intens per a la gravació del CD..., probablement inigualables, per la intensitat i la durada, amb cap altra experiència musical viscuda a l'entitat. 

La música de La Missió era només una part d'aquell concert amb el repertori del qual ens afegíem a la celebració del centenari del cinema. Però n'era el plat fort, és clar. I amb la famosa melodia de l'oboè, l’espineta, les guitarres que tocaven mil·limetradament totes alhora enmig del silenci de la sala, i els violins i violoncels, amb flauta travessera i tota la família de flautes de bec, amb Oriol Navarro a la flauta piccolo, i la percussió... I la Coral convertint-nos en aquella tribu guaraní de les cascades d'Iguaçú que convivia en pau amb els jesuïtes gràcies a la música, però que, injustament i dolorosament per a l'espectador, eren eliminats per l'afany colonitzador dels portuguesos, per una sèrie d'interessos del papat, per la maldat i la cobdícia humanes, en definitiva.

Qui no hagi vist la pel·lícula, que la vegi. Parla d'això tan vell -i malauradament tan actual- com és l'extermini d'un poble, el genocidi. I el repartiment de poder al món. No res de nou. I, enmig, els dos protagonistes principals, Jeremy Irons i Robert de Niro, dos jesuïtes que, seguint la seua consciència, trien una resposta diferent a l'agressió: el primer, prenent el camí de la no-violència i de la pregària; el segon, lluitant al costat dels guaranís contra els colonitzadors. Cap de les dues posicions no salva els guaranís, que són assassinats cruelment pels colonitzadors. La pel·lícula no maquilla la història, i la història és crua. La realitat ho és. Tanmateix, la música de Morricone ens acompanya en tots aquests moments, en els més tràgics com també ens els més bells. 

Qui no conega Morricone, en té una oportunitat diumenge vinent,  escoltant el programa "El violí vermell" de Catalunya Música, a les 13 h, on es donarà a conèixer la seua obra, que comprèn més de cinc-centes bandes sonores però també unes dues-centes obres clàssiques.  Xavier Cazeneuve, director d'aquest programa, parlava així del compositor: "Morricone ens feia veure que, passi el que passi, hi ha moments de gran bellesa i la vida segueix. Crec que el que ha fet Morricone amb la seua música és donar-nos bellesa per viure i per seguir vivint." Potser també pensava això Lluís Llach quan senzillament piulava al seu twitter: "Gràcies Morricone per existir."

No ho podem saber. Com tampoc no sabem si era això el que pensava Andreu quan va voler recordar La Missió. Potser es va emocionar tocant-la. I podria ben bé ser que, en la soledat de la basílica de Montserrat, acabades les vespres, es recordés també de Joventuts Unides i de tota aquella època inesborrable que, potser, li va venir al pensament a través del fil invisible d'unes melodies.